La croada de la Frigide

El pare de Frigide Barjot es diu Merle i ideològicament ha estat sempre molt a prop de l'extrema dreta de Jean-Marie Le Pen. Potser ara els distrets es demanaran per què, si el pare es diu Merle, la filla es diu Barjot? Doncs bé: perquè Frigide Barjot no és el seu nom oficial, sinó un calembour, “un joc de paraules produït per la combinació de mots amb síl·labes semblants, trossejant la cadena fònica d'una manera diferent a l'habitual”. Si fa un moment, doncs, Frigide Barjot els ha fet pensar en Brigide Bardot, just és el que Virginie Merle pretén. Com el seu alter ego Frigide, Virginie és –suposo que ella diria que naturalment– heterosexual. Just aquests dies ha anunciat que el seu moviment presentarà candidatures pròpies a les municipals de França per lluitar contra el matrimoni homosexual que acaben d'aprovar. D'aquesta manera de dir i de fer, periodistes i politicòlegs, en diuen populisme: a Itàlia, el populisme, avui, s'ha manifestat en un còmic com Beppe Grillo; fa uns anys, en Ilona Staller, Cicciolina, cantant, actriu pornogràfica i política. I ara un demagog diria que pornogràfica i política són sinònims. A França, de moment, es conformen a base de calembours. És també per això que Bruno Tellene, marit de Frigide, es diu Basile de Kock, un calembour sobre el bacil de Koch, el bacteri que provoca la tuberculosi. Basile de Kock presumeix de no haver-se adherit mai a cap moviment del qual no hagi estat fundador. La immensa majoria podríem presumir de no haver-ne fundat mai cap: aquesta és una de les moltes diferències que hi deu haver entre ser un populista i ser un més del poble. Però em fa l'efecte que això un populista també ho diria. De populistes, a Espanya hi ha hagut en Gil y Gil; a Catalunya, un Elvis Presley de Reus que demana o demanava follòdroms a cada poble. Però, en general, als dos llocs, el populisme ha format part dels partits hegemònics. Ara està canviant. No és només l'Estat espanyol el que es trenca.