Seqüenciar les decisions

L'ordre en les decisions és important en ciència, tecnologia, economia, negocis... però és essencial en política perquè s'ha de desfer el que s'ha fet i és necessari fer-ho públicament, i explicar-ne les raons. Equivocar-se sempre suposa més feina. Per aquestes exactes raons hi ha ocasions en què els errors en política no es corregeixen mai, encara que, des de la conveniència dels fets, estigui plenament justificat.

Quan aprovada la Constitució dels EUA el 1788, es va formar, el 1789, el primer govern federal presidit per George Washington, el Congrés li va atorgar la recaptació dels aranzels sobre les importacions, la taxa més important en aquell moment, si assumia el deute dels estats fortament endeutats per les despeses de la guerra de la Independència. El secretari del Tresor, Alexander Hamilton, un dels cinc pares de la Constitució i de la Declaració d'Independència, va insistir que s'havia de complir amb els creditors pagant els deutes en el termini de venciment i en el valor nominal. James Madison s'hi oposava al·legant que els creditors s'havien aprofitat dels dubtes sobre la solvència dels estats per comprar el deute a baix cost. Hamilton va imposar el seu criteri: “Si no s'honoren els compromisos, això perjudicarà greument la credibilitat financera de la federació.”

El 1791, i una vegada ordenats i estructurats els problemes fiscals, es va acordar crear el Banc Central i el dòlar, encara que només per un període de vint anys. No es va renovar i els EUA van viure sense Banc Central del 1811 fins al 1860 amb el president Lincoln. És a dir, primer es va fer la unió política, després es va fer la unió fiscal i finalment es va crear la moneda comuna.

L'ordre lògic estructural i formal és aquest. Per tenir una moneda comuna és necessari un pressupost i un tresor que la suporti, i això ha d'estar basat en una unió política, amb un govern únic que hi doni credibilitat i estabilitat. A Europa des de l'egoisme nacional, ho hem fet al revés: primer la moneda, després una parcial i laxa unió fiscal que tot just s'inicia i finalment un projecte llunyà, indefinit en la forma i en el temps, de govern europeu.

Ara és difícil i dolorós solucionar les tensions de les divergents economies dels estats membres perquè no tenim les eines necessàries per fer-ho i la autoimposada convergència econòmica i la ràpida i accelerada reducció del dèficit obliguen a contraure l'economia, laminen el creixement i suposen un patiment social importat, per a certs estats. La solució no és ara crear una unió fiscal sense la necessària unió política perquè a aquella, per ser efectiva, li cal un govern federal amb recursos fiscals obtinguts directament dels ciutadans i un pressupost finançat per aquests i suportat per un tresor. Això permetria endeutar-se amb credibilitat en els mercats per solucionar els problemes de liquiditat de la federació i especialment dels estats membres. És ben evident que endeutar-se en nom d'Europa, és a dir comunalitzant el deute, no és una qüestió que estan disposats a fer els estat més sòlids econòmicament. L'actual impossibilitat d'arribar al final de la crisi econòmica europea deriva exactament d'aquí.

S'ha de diferenciar entre equilibri pressupostari, dèficit zero i la sostenibilitat de les finances públiques, qüestió directament associada al tipus d'interès, la taxa de creixement del PIB i el nivell de deute. Les finances públiques poden ser sostenibles i tenir dèficit, qüestió que sembla que no entenen alguns economistes.

En una federació hi ha dues grans maneres d'organitzar la finances. En la primera –model alemany–, els estats membres no tenen dret a endeutar-se però en contrapartida l'estat federal els pot rescatar amb els recursos federals sempre que incorrin en desequilibris estructurals greus, i en la segona, els estats mantenen una rigorosa disciplina fiscal, requisit essencial que demostra als creditors la seva capacitat de retornar el deute i per tant de ser fiables en els mercats de capitals als quals poden anar per finançar-se, en ocasions amb suport federal. Els EUA i el Canadà estan organitzats d'aquesta manera. És la que hauria de mobilitzar-se a Europa.

En qualsevol cas el pressupost federal té un triple paper. Estabilitzador i anticíclic, quan un territori pateix una contracció de la seva economia el pressupost federal tendeix a compensar-la de manera automàtica. Mutualitzador dels riscos i finalment generador implícit de transferències fiscals dels territoris més competitius als que ho són menys. Són aquestes característiques, útils en el marc financer i econòmic, les que ara ens manquen a Europa.

L'embrió d'unió fiscal va acompanyada en primer lloc per una realitat ja vigent, la unió bancària, aprovada el juny del 2012 que està constituïda per tres elements essencials: la funció supervisora atribuïda al BCE, la creació d'un fons de garantia de dipòsits, i l'establiment d'un mecanisme de resolució de conflictes. Sens dubte aquesta unió bancària encara en desenvolupament pot compensar parcialment la manca d'una unió fiscal. En segon lloc per l'establiment d'un mecanisme europeu d'estabilitat financera (Mede), que aprovat pel Tribunal Suprem alemany –hi va haver dubtes per Alemanya sobre la seva constitucionalitat–, entrarà en vigor aquest any. Aquest fons podrà comprar deute dels estats membres en el mercat primari, a la seva emissió, i pot ser considerat, sens dubte, l'embrió del tresor europeu. Podrà també intervenir estatutàriament en el rescat d'entitats financeres, la qual cosa reforçaria de manera definitiva la unió bancària.

Aquestes idees, desenvolupades en un policy brief d'un prestigiós think tank català, Europe G, porten a la conclusió que malgrat els avenços, la manca de la unió política a Europa fa inevitable una lluita de poder entre els estats membres per definir la política econòmica que ara només a uns pocs convé, s'imposa la voluntat d'Alemanya, primer exportador europeu, a qui un mercat comú i ampli i una moneda devaluada per l'efecte de la crisi als estats de sud, ajuda de manera significativa i determinant.

“L'ordre de les decisions sí que altera el resultat”, i és clar que l'euro només aguantarà si, en aquestes precàries circumstàncies de manca de generositat d'alguns i esforç immens d'altres, es pot pal·liar la manca d'un pressupost i tresor europeus, és a dir, la manca d'un govern europeu... Quan pot durar una situació tan incerta?