Or, mont de pietat i microcrèdits

Quan la crisi econòmica es fa insuportable, una sortida possible és la venda de joies i una altra, la pignoració o l'empenyorament de béns valuosos. Actualment, hem vist com tancaven moltes botigues, però en canvi n'han aparegut una pila que compren or i joies. També els mitjans de comunicació donen a conèixer els comerciants disposats a comprar metalls preciosos a més bon preu que els seus competidors, tot i que no saben quin és. Hi ha un anunci de televisió que m'irrita especialment: el d'un home que està molt content perquè ha venut les seves joies d'or i amb l'import rebut ha comprat un televisor. Els actors són dolents i el missatge és fals. La gent que ven les seves joies ho fa per necessitat i no per veure els serials porqueria de Telecinco o Antena 3.

L'or és un metall que em neguiteja, quan es parla d'ell com a inversió. Tinc un anell d'or de casat que no em penso vendre, encara que les coses vagin mal dades, i fa anys portava una mica d'or a la boca, en forma de fundes de queixals. No tinc res en contra de les joies o la utilització industrial d'aquest metall, però crec que la inversió en or és la més estúpida des d'un punt de vista social, ja que l'or no paga interès, i les possibles plusvàlues, com a conseqüència d'un augment del seu preu, només vindrien si la crisi empitjora. Comprar or com a inversió és especular i esperar que les coses vagin ben malament per al conjunt de la població. Com més malament vagin, més en pujarà el preu. Ara està baixant, cal dir-ho, perquè en anys anteriors havia multiplicat el seu valor i ara rectifica.

Deixo al marge els bancs centrals dels estats que acostumen a tenir una part de les seves reserves en barres d'or i que tenen altres raons.

En temps de crisi, ressusciten o poden ressuscitar els monts de pietat, que van ser sovint els avantpassats de les caixes d'estalvis. Totes aquestes en tenien un o el tenen encara, on pots empenyorar les joies o els objectes valuosos amb l'esperança de tornar-los a recuperar pel mateix preu que has venut més un interès. La Caixa d'Estalvis i Pensions de Francesc Moragas es va distingir en el primer terç del segle XX perquè deixava que les dones que pignoraven les seves màquines de cosir les utilitzessin al magatzem on estaven dipositades i així poder treure'n profit.

La venda d'or i joies o la pignoració són símbols d'una pobresa que està en el llindar de la misèria. En canvi, els microcrèdits estan en la línia de les petites iniciatives empresarials, que es proposen generar uns beneficis i una petita riquesa. La Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona té el Microbank, que es dedica a la concessió de petits crèdits en condicions especials.

No crec que tingui una taxa de morositat superior a la dels crèdits ordinaris. Preferiria veure anuncis seus que uns de possibles taurons del comerç de metalls preciosos. Primer, perquè indicarien que un petit emprenedor vol posar-se en marxa. Segon, perquè el Microbank és seriós i els comerciants d'or ho poden ser també, però és un món on et poden enganyar.