de set en set
Bellesa i lletjor
He vist recentment dos espectacles diversos que m'han fet pensar en la bellesa i la lletjor, tan lligades a la subjectivitat de la sensibilitat, però a la vegada de distingir-se amb connotacions morals i fins ideològiques. Posem-hi també que m'han fet pensar en la violència, la guerra i l'èpica, tan masculines. I en altres coses, com ara en aquella idea del rostre com un mirall de l'ànima o, contràriament, en la no-correspondència entre l'aparença i l'ésser. Això ho dic perquè un dels espectacles és el Cyrano de Bergerac, que La Perla 29 acaba de tornar a representar a l'espai que joiosament ocupa a la Biblioteca de Catalunya. El nas enorme del Cyrano és un reflex de la seva naturalesa excessiva, desmesurada? Potser sí, però el seu amorós deu expressar la delicadesa de la seva ànima encara que la consciència de la seva lletjor nassal fa que no es consideri digne de ser estimat. Fa més d'un segle, Edmond Rostand potser encara podia sentir que la paraula era vertadera i creïble: Cristià enamora Rosaura per la seva bella aparença, però l'amor profund és inspirat per les paraules del Cyrano. Tanmateix, malgrat que ens continuï commovent l'obra, no sospitem ara que la paraula és un exercici de seducció i, per tant, aparença i engany?
L'altre espectacle és la projecció d'Els nibelungs al Liceu. En el film de Fritz Lang, després de l'assassinat del bell heroi ari Siegfried, la seva esposa, Kriemhild, es casa amb Etzel, el rei dels huns, perquè sigui l'instrument d'una venjança. Però Etzel, sense l'amor de Kriemhild, és converteix en un malenconiós que perd la seva bel·licositat. En un film en la vigília del nazisme que invoca l'ànima germànica, no deu ser per res la contraposició entre la bellesa de Siegfried i la lletjor fins a la deformitat del rei dels huns. Però, amb el seu rostre ple de cicatrius i el seu fill assassinat als braços, Etzel es fa estranyament entranyable.
Li vaig comentar a Àngel Sala que aquest rei dels huns es mereix un homenatge al festival de Sitges.