Un arbre no és un totxo

Diumenge, en aquest diari em van cridar l'atenció dos titulars que tenen molt a veure amb el nostre futur immediat, per no dir el present més actual. D'una banda, la secció d'economia obria titulant que les constructores aposten, ara, per l'explotació forestal. Per remuntar la crisi del sector han decidit mirar al seu voltant i s'estan plantejant que endreçar els boscos catalans i generar energia per a biomassa poden ser claus per a la seva salvació. M'ha sobtat que la iniciativa vingui del sector que ve. És lloable però potser ja fem tard. No és la primera vegada que s'havia plantejat aquesta alternativa no només com a sortida a la crisi sinó també per dinamitzar un espai –el bosc– amb moltes possibilitats que ens hem deixat prendre, que no hem sabut conservar. I d'altra banda, a l'entrevista que tancava l'edició dominical a Ignacio Abella, naturalista i expert en arbres, destacava que els arbres garanteixen l'equilibri climàtic. Està comprovat que passejar pel bosc no només oxigena sinó que ens fa més eficaços. Així doncs, ves per on, que ara ens estem adonant que ens convé, com a societat, tornar a les arrels. Retornar a la terra que ens ha vist créixer i prosperar, a la terra, els boscos, la Natura de la qual ens havíem servit per convertir-nos en criatures independents, ara resulta que la necessitem més que mai per viure, per respirar, com sempre. Que ja fa molts anys que vivim d'esquena als boscos, és una realitat constatable. En canvi l'arbre, el bosc, sempre ha estat aquí. Abans vivíem dels boscos i era tal la riquesa que representava per a un poble que fins i tot es protegia i es cuidava amb desfici perquè constituïa els fonaments del poder d'un país. Hi ha un refrany hebreu que diu: “Si compres un bou o un ase seran els teus servidors; però si plantes una olivera seràs el seu servidor mentre visquis.” Si el sector que ara aspira a reconvertir-se ho fa utilitzant els mateixos mètodes que els han conduït fins a la fallida, no sé si vull que aquesta gent gestioni de la mateixa manera els meus pulmons. Perquè com diu Ignacio Abella i encara que no ens ho sembli ni hi parem la importància que es mereix, vivim amb ells i d'ells. No en va al centre de tots els paradisos de gairebé totes les religions hi ha un arbre, i no un totxo.