La mare dels nois

Hi ha un proverbi –ara no em feu dir si és hindú o xinès, el que és segur és que és d'un poble savi– que cada vegada m'agrada més, que com més gran em faig més sentit li trobo. Potser ja el sabeu. Diu, simplement: “Quan beguis aigua, pensa en la font.” Jo entenc la frase com un deute de gratitud: som perquè algú ens ha fet, sabem perquè algú ens ha ensenyat. També he fet servir aquesta dita amb els fills petits, d'una manera més casolana, per fer-los entendre que quan es troben els mitjons al calaix, un jersei planxat i plegat, el plat a taula o un suc a la nevera, és perquè algú els ha plegat, planxat, ha cuinat, ha anat a comprar...

Quan he sabut que El Celler de Can Roca és el millor restaurant del món, la primera persona que m'ha vingut al cap és la mare dels nois, la Montserrat Fontané, perquè crec que els germans Roca són on són per la suma de dues qualitats: l'excel·lència en la cuina i la bondat del seu caràcter, i en totes dues per força la seva mare hi ha tingut a veure. Per sort, ells ho saben i els he sentit moltes vegades parlar de la seva mare amb molt d'amor i respecte, i sé que encara ara tot l'equip del restaurant dina a la casa de menjars familiar, i que la mare cuida els treballadors com si fossin fills seus, els estima, es preocupa que estiguin bé, que mengin, i s'entén amb tots i cada un d'ells, encara que la taula sigui una mena de torre de Babel, perquè quan et vols entendre amb algú no hi ha idioma que se't resisteixi. D'una mare així n'han de sortir per força uns fills que s'eleven per sobre dels mortals sense deixar de tocar de peus a terra. I deuen menjar molt bé, aquests nois i noies. Recordo que l'any que la Fundació Oncolliga de Girona vam tenir un estand a Firatast, ella ens va cuinar generosament una escudella fora de sèrie: ens la treien dels dits.

La mare dels nois Roca és la font; l'aigua és el prodigi dels àpats d'El Celler.