Correccions

Vivim en l'error. És inevitable. La vida és un seguit de previsions equivocades que anem corregint mentre fem via amb més o menys desimboltura, amb més o menys galtes. L'edat no evita els errors, però sí que ens ensenya a assumir-los amb aplom. Per exemple el president espanyol, Mariano Rajoy. El seu govern es basa en un programa electoral erroni que ell mateix es dedica a esmenar i contradir cada divendres en el consell de ministres, i es guia per previsions de dèficits i creixements que trimestre rere trimestre han de ser rectificats. I som-hi, que no ha estat res.

És curiós que precisament des d'aquell govern es llancin alegrement les prediccions més exactes sobre allò que ens passarà als catalans si decidim tirar pel dret tot sols. Se'ns avisa amb exactitud sobre el destí de la nostra economia, de les nostres pensions, de quins països ens donaran l'esquena i quins no. Però, ¿podem fer-ne gaire cas, de les capacitats predictives de qui no ha estat capaç de preveure l'atzucac econòmic propi ni el drama de sis milions dels seus súbdits avui sense feina?

Rajoy no és l'únic a viure correcció rere correcció. Llegim a les pàgines d'economia que les polítiques d'austeritat ja són qüestionades en algunes cúpules europees, vist que cap país on s'apliquen no aixeca el cap. Fins i tot un estudiant ha detectat errors greus en els càlculs dels professors gurus de Harvard que van fer l'estudi de referència dels governants pro austeritat. Però en aquest ambient general d'improvisació i càlculs fallits, no tothom se n'escapa xiulant. Les famílies que en el moment de comprar un pis van errar les previsions i van pensar que sempre tindrien feina, o que si venien mal dades se'n podrien desfer perquè “el totxo no baixa mai”, han d'assumir el cost de l'error arruïnades de per vida. Ells sí que paguen les factures, en un exercici obligat de cultura de la responsabilitat, la qual, pel que sembla, no arriba als ministres, banquers, presidents ni gurus que la prediquen.