Estranyeses

Fa uns dies vaig anar al Lliure de Gràcia a veure l'adaptació teatral de L'estranger, la cèlebre novel·la existencialista d'Albert Camus sobre un home estranyat, aliè als seus propis actes i que, diria que contràriament al seu autor, afirma que tothom sap que la vida no paga la pena viure-la. Potser aquell dia, sense que això em justifiqui, estava una mica fatigada mentalment i no vaig acabar d'entendre la proposta dramatúrgica (amb el desdoblament de Mersault, interpretat pels magnífics Francesc Orella i Ferran Carvajal) de Rudolf Sirera i Carles Alfaro. Segurament funciona més del que em va semblar. Tant se val. L'estranger hi és i continua essent-nos contemporani. A la sortida, però, vaig pensar en Sartre, en el fet que no es representa i vés a saber si es llegeix.

Durant un llarg temps, Sartre va ser el paradigma de l'intel·lectual compromès. Un pope de l'esquerra europea. Crític amb el comunisme i amb una certa posició ambigua respecte d'Algèria, Camus quedava més o menys a l'ombra, a vegades fins i tot desacreditat en la seva disputa amb Sartre. Però, a partir d'un moment, Sartre va ser qüestionat, fins i tot des de diversos fronts esquerrans, i la figura de Camus (que segurament tenia la raó en molts aspectes, com ara el silenci sartrià i de molts altres intel·lectuals davant la repressió dels règims comunistes) va créixer. Aleshores Camus apareixia com el bell seductor mentre que Sartre era el borni amb cara de gripau que s'aprofitava de les seves amants. És just reconèixer Camus, però és injust oblidar Sartre. Potser encara poden dir-nos alguna cosa les seves obres de teatre. Tant com L'estranger, ens pot parlar La nàusea. També els seus escrits sobre literatura, les seves reflexions sobre l'imaginari i sobre la mirada de l'altre. I tants altres textos, com ara Els mots, una obra mestra de l'escriptura autobiogràfica.