Rosa i Marie, Pablo i Pierre

Els sentiments, les emocions són un fil invisible i elàstic que poden unir dues persones –o centenars, o milers– que han viscut allunyades en l'espai i en el temps. Un cop emocional tan dur com és la pèrdua de la persona que has triat per compartir la vida pot fer-te sentir una solitud rotunda i seria fàcil caure en un aïllament total que encapsulés aquest dolor, impedint que s'anés diluint amb els anys, com seria natural. Per això, en l'època que vivim, s'han creat els anomenats grups de dol, on persones que han viscut una pèrdua important comparteixen el seu sofriment. De vegades, aquesta comunió íntima amb una altra persona que ha passat o està passant pel mateix tràngol que tu, pot arribar per la via menys pensada. Això és exactament el que li va passar a l'escriptora Rosa Montero, quan vivia immersa en la tristesa per la mort del seu company, el periodista Pablo Lizcano, després de vint anys de convivència. Li va arribar providencialment a les mans –als ulls, al cor– el diari que la dues vegades premi Nobel Marie Curie va escriure just després de la mort del seu marit, l'eminent científic Pierre Curie. L'editora de Montero volia que fes un pròleg per editar el diari d'aquella dona excepcional. I el fil invisible i elàstic del qual parlàvem al començament va embolcallar Rosa Montero, que tot d'una es va sentir molt a prop de Marie Curie i d'aquell diari de 1906, tant, que li va néixer un llibre inesperat. La ridícula idea de no volver a verte és un llibre sorprenent, difícilment catalogable, que es construeix amb retalls de la increïble personalitat de Marie Curie, de la seva vida apassionant i del seu procés de dol. Tot barrejat i amanit amb les reflexions de Rosa Montero i amb confidències sobre el seu propi dolor per la pèrdua. Escrit amb el seu estil viu i agraït i amb l'honestedat de reconèixer que ella sempre havia bescantat els creadors que feien art amb el seu dolor, com Isabel Allende sobre la mort de la seva filla Paula o Eric Clapton amb la cançó Tears in heaven, després de la mort del seu fill petit. Cadascú viu el seu dolor com pot, és la idea força dels llibres de dol. Montero el viu escrivint obres com aquesta i estic segura que molts lectors i lectores hi trobaran el fil invisible que els tornarà a unir al món.