La llei del ‘lapao'

Demà es convertirà en llei l'ocurrència del govern d'Aragó de no anomenar català el català. A partir de demà la nostra llengua es dirà “llengua aragonesa pròpia de l'àrea oriental”. Lapao, en l'abreviatura que surt en la redacció de la llei. Trobar un nom així per a una llengua té un mèrit que cal reconèixer. Tot fa pensar que el PP i el PAR han hagut de recórrer a algun funcionari del servei geològic del govern aragonès: és un nom traçat sobre el territori amb la precisió freda i metòdica d'un oficial de topografia d'algun despatx governamental de Saragossa. Vegin també el nou nom de la llengua aragonesa: “llengua aragonesa pròpia de l'àrea pirinenca i prepirinenca.” Fórmula abreujada: lapapyp. Encara n'hem sortit ben parats, nosaltres.

Aquests noms de llengua delaten tota una manera d'entendre el món. Segons aquesta visió, les llengües no existeixen per elles mateixes, sinó que existeixen perquè hi ha una llei que els posa nom. I qui diu les llengües, diu qualsevol cosa. A l'Estat espanyol res no existeix si no ho diu la llei. La realitat s'ha d'adaptar als textos legals, i no al revés. Sobre això els catalans hem hagut de fer un curs accelerat els darrers anys. Ens crèiem nació, però no ho som ja que no ho recull cap dictamen jurídicament vinculant. Van haver de reunir tot un alt tribunal per fer-nos entendre l'evidència. Ens ha costat, però per fi ens hem adonat que no habitem en un lloc normal, sinó en una llei.

En els països normals, les lleis s'acaben assemblant als ciutadans. En el nostre cas, i fins que no ens en cansem de manera definitiva, som nosaltres els que hem d'anar amb cara de decret inamovible, hem de portar sempre les mateixes clàusules ben clenxinades, i si un parlament decreta que el que parlem és lapao, doncs parlem lapao. Encara que se'ns escapi el riure per sota de l'articulat.