L'elecció dels docents

Cal que ens congratulem que s'hagi obert el debat sobre el procediment per a l'elecció del professorat –almenys d'una part– per cobrir llocs docents als centres educatius públics de Catalunya. La presentació de la proposta del Departament d'Ensenyament sobre el projecte de decret de plantilles i provisió de llocs docents als centres públics, que desenvolupa principis de la LEC, ha generat ja les primeres reaccions a favor i en contra d'alguns dels seus continguts. Les principals reticències s'han centrat en l'aspecte que les direccions puguin escollir fins al 50% dels docents en funció d'un perfil que s'adeqüi a les necessitats i característiques dels projectes de centre. Així, algunes crítiques es focalitzen en el mateix principi: un lloc de treball públic no pot dependre de la voluntat d'una persona (el director); unes altres, més matisades, posen l'accent en qüestions de procediment que puguin acabar afavorint, en alguns casos, decisions d'una certa arbitrarietat a l'hora d'escollir entre determinats candidats.

En el marc de l'autonomia de centres en què ens situa la LEC, els projectes de cada centre i el seu lideratge operatiu en mans de les direccions resulten un element essencial. Evidentment, aquest marc d'autonomia s'ha de complementar amb un efectiu i transparent procediment de rendició de comptes. I tot aquest sistema només pot funcionar adequadament si parteix d'un principi bàsic de confiança mútua. Aquesta confiança també s'ha d'atorgar a les direccions dels centres compromeses a portar a terme un projecte de direcció específic. Si admetem això, és de sentit comú que qui hagi de liderar el projecte pugui intervenir, primer, en la formulació d'una part dels perfils docents que millor s'escaiguin per portar a terme aquest projecte i, segon, pugui escollir els candidats més idonis per ocupar aquests perfils.

Cal dir que la direcció dels centres públics no necessàriament ha de ser exercida sota un patró exclusivament unipersonal, també es pot assumir a partir d'un model de lideratge distribuït, ja que els centres disposen d'autonomia per instaurar un consell de direcció. Aquells centres que optin per instituir una direcció amb lideratge distribuït reduiran les suspicàcies en relació amb l'establiment dels perfils de docència específica a cobrir, així com en el procediment de l'elecció dels candidats concrets per ocupar-los. Però, repetim-ho, el que realment ens cal és instaurar la confiança com a element vertebrador del sistema.

Amb referència a les crítiques que ha suscitat la proposta de procediment per al concurs dels docents “específics” (aquells susceptibles de tenir un perfil propi), considerem que una alternativa seria l'establiment d'activitats que permetessin a l'aspirant demostrar en la pràctica les seves competències professionals per exercir la docència concreta que se li demana, és a dir, que pogués fer una classe o una intervenció pràctica davant de l'alumnat en què demostrés les seves habilitats docents. Si les direccions dels centres posseeixen actualment “la facultat d'observació de la pràctica docent a l'aula”, el millor és que comencin a observar (juntament amb altres membres del tribunal seleccionador) la docència quan encara s'estigui a temps d'acceptar o no la idoneïtat d'un candidat.

Ens hem d'anar acostumant que el canvi envers un model d'autonomia de centres comporta una major coresponsabilització de tots els agents educatius. I en aquest sentit, sens dubte, representa una passa endavant el fet que en el procés de selecció d'una part del professorat no sigui l'antiguitat l'únic element rellevant que es tingui en compte i sí, en canvi, es valorin altres aspectes que puguin garantir una major eficàcia i qualitat de la docència requerida.