Ha guanyat l'economia
Ja fa temps que els economistes donen lliçons als polítics, que els empresaris renyen els funcionaris i que, en general, l'esfera privada imposa la seva superioritat moral sobre l'àmbit públic. L'economia, sens dubte, ha guanyat la partida a la política. Paradoxalment, però, després de la seva victòria, l'economia continua endossant les culpes de tot allò que va malament a la política. L'economia mana cada cop més, però no se sent responsable de les conseqüències. La política, en canvi, assumeix les conseqüències, tot i que –desbordada i desacreditada– cada dia mana menys. Els que juguen el partit –els titulars– han aconseguit quelcom fantàstic: quan guanyen és mèrit seu i quan perden és culpa dels suplents.
La victòria de l'economia és la victòria d'una ideologia: d'un liberalisme d'arrels thatcheristes que va desmantellar el discurs socialdemòcrata, fins llavors dominant, i va construir una nova mirada sobre el món, la neoliberal. El triomf d'una ideologia no s'expressa només a les urnes sinó, sobretot, en la capacitat per dominar el llenguatge i els referents amb què interpretem allò que ens passa i allò que necessitem. La victòria d'una ideologia es produeix, doncs, quan guanya l'hegemonia del discurs, quan només som capaços d'entendre el món a través de les seves olleres. Ho podem il·lustrar amb tres exemples.
En primer lloc, el concepte econòmic del creixement s'ha imposat a la idea política de la cohesió. La realitat la defineix l'evolució del PIB, no els índexs de pobresa. L'objectiu sensat –i que tothom entén– és el creixement, mentre que la cohesió és un concepte abstracte i que, en tot cas, ja arribarà si aconseguim créixer. Tothom té clar que cal estimular el creixement, encara que no se'n discuteix el destí. Endavant, sembla ser la consigna –sense que ningú expliqui cap on anem–. En canvi, si algú esmenta que una societat cohesionada és una societat més feliç, ràpidament se'l qualifica de somiatruites incapaç de superar els traumes del 68. El creixement és el marc de referència que ens condiciona la comprensió del món i que, malauradament, ens condueix a una mena de carrera suïcida cap al no-res.
En segon lloc, el concepte d'individu emprenedor s'ha imposat al de societat solidària. Així, davant la greu situació que viuen moltes persones, no ens cal intensificar la solidaritat sinó estimular l'emprenedoria. S'afirma que qui no té feina ha d'inventar-se-la, i ens quedem tan tranquils. Se'ns diu que la solidaritat territorial esdevé espoli, i tots assentim. Se'ns explica que la solidaritat afavoreix les trampes i el frau, i ho entomem amb naturalitat. La política –comandada per l'economia– desplega programes de suport als emprenedors mentre retalla les partides de la solidaritat. I, simultàniament, la política assumeix les nefastes conseqüències d'una societat cada cop més desigual i més polaritzada. L'emprenedoria, en qualsevol cas, és el marc de referència i, malauradament, ens condueix a una societat cada cop més individualitzada i menys solidària.
En tercer lloc, el llenguatge empresarial defineix en termes clientelars les relacions entre la política i els ciutadans. En tant que pagadors d'impostos, esperem que l'administració doni plena satisfacció a les nostres demandes. I punt. La política, però, no pot ser mai clientelar. La política no es dedica a satisfer demandes sinó que sempre frustra expectatives. La política no pot dedicar-se a donar respostes individuals sinó que ha de construir projectes col·lectius, on ningú veurà satisfetes la totalitat de les seves demandes. La política sempre se situa en els grisos, mai en el blanc o negre. Però això ja no ho entenem i, per tant, la política –sotmesa a la lògica clientelar– es veu abocada a un fracàs anunciat: prometre satisfaccions individuals que no pot oferir. Un marc de referència, de nou, que derrota la política fins i tot abans de sortir al terreny de joc i que, malauradament, deixa la victòria en mans d'aquells que estan més preocupats pels seus interessos privats que pel sempre intangible interès públic. Ha guanyat l'economia, ha perdut la política... i així ens va.
