El riure va a estones
Aquest cap de setmana ha fet vuit mesos de la més gran manifestació de l'Onze de Setembre i als balcons la majoria de banderes estelades han començat a despintar-se per efecte de les radiacions. El sol no perdona. El destenyiment del drap –disculpi
el lector el fals amic manllevat del francès– és una metàfora de l'empal·lidiment de la revolta projectada. Què ens pensem?, que el mal que dura tres-cents anys es cura en quatre dies? Ni parlar-ne. A banda que tampoc ho hem fet tot tan bé. Ja ho cantava Al Tall: “Hi havia una volta un poble que dormia i que dormia. I de tant que va dormir, despert i tot somniava.” Vaja, que per girar la truita cal tenir la paella pel mànec. I tot just ara li fan el mànec.
Vuit mesos després, els catalans hem fet un pas endavant. Això sí, cadascú en el sentit que més li convé. Perquè no tots els catalans segueixen el mateix sentit de la marxa. Qui es cregui que entre tots ho farem tot, està ben equivocat. Els uns fan alguna cosa i els altres en fan una altra. I encara uns altres, una altra. I així fins a l'hora d'anar a dormir, que la son no perdona –com deia el Quico–. El tot està per fer i tot és possible –que deia el poeta–, vuit mesos després es demostra cert només en un cinquanta per cent, el del tot està per fer. Que tot sigui possible ho haurem de veure, potser, d'aquí a vuit mesos més, o qui sap quan. Perquè, les revoltes projectades pacíficament i no violentes requereixen temps. I el temps cau a sobre perquè es fa llarg esperar.
A un pam de la frustració o a un pam de la glòria. Aquesta és la qüestió. Però abans de profetitzar res, hauríem de posar-nos d'acord sobre què entenem per frustració i què entenem per glòria. I no ens hi estem posant. De fet, no ens posem d'acord en res. Cadascú fa anar l'aigua al seu molí. Si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà, segur que tomba. Potser es tracta d'això: d'afonar-ho tot i de passar a ganivet a tothom. I, quan els uns hagin tret els ulls als altres, i els altres als uns, el més borni regnarà en el país dels cecs.
Ens vam vendre l'ànima al diable l'any 1978 i ara el diable s'ho cobra. Tractes són tractes. Nosaltres ho hauríem de saber millor que ningú. Som el prototipus del pactisme. I el de la unitat. I som els que en nom de la unitat i el pactisme hem fet més vegades (el 1979 i el 2006) el negoci d'en Robert i les cabres. I ara, mentre nosaltres desemboliquem la troca, ells ordeixen la trama. Avui els genovesos fan rialla. Però el riure va a estones.
