Al lluny del lluny, la memòria

Entre el 20 i el 27 d'abril proppassat es va celebrar a Barcelona el Fòrum Internacional de Cultura Mirant Cap al Futur. Per preparar la intervenció que se'm va demanar sobre la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències, vaig preguntar als meus alumnes si aquesta guerra formava part dels seus records familiars. La vintena llarga d'alumnes presents aquell dia a classe em van dir que no: que la Segona Guerra Mundial no era de cap manera motiu de conversa entre els seus familiars, a diferència del que passava amb la Guerra Civil espanyola. Com és possible que això sigui així si des de la invasió alemanya de Polònia, l'1 de setembre de 1939, i el 8 de maig de 1945, que és quan va acabar a Europa (la setmana passada va fer seixanta-vuit anys), el balanç de víctimes va ser realment tràgic. Quan vaig insistir sobre què sabien d'aquesta gran tragèdia mundial, em van recitar un munt de títols de pel·lícules de Hollywood, d'innegable qualitat, però res més. Un parell d'alumnes van reconèixer que alguns parents seus formaven part de la División Azul, la unitat militar espanyola de voluntaris que va servir en l'exèrcit alemany entre el 1941 i el 1943, principalment al front oriental contra la Unió Soviètica. Tanmateix, aquests parents seus tampoc no en parlaven gaire. Em vaig quedar astorat, perquè 60 milions de morts, 11 milions de desplaçats i 6 milions de jueus assassinats, no s'haurien d'oblidar tan fàcilment, sobretot entre els estudiants d'història. Arreu d'Europa la Segona Guerra Mundial continua ben present en la memòria de bona part dels ciutadans. Com també passa amb els combatents de la I Guerra Mundial, a diversos llocs és possible trobar memorials per commemorar batalles o bé per honorar els morts, sense distinció d'orígens, amb la intenció de refer els consens europeu i reparar els deutes amb la història.

Aleshores vaig preguntar als alumnes si no trobaven estrany que cap ciutat espanyola o catalana no hagués alçat mai un monument per recordar l'Holocaust. Silenci. Trenta anys de democràcia no ho han fet possible —vaig dir-los—, i, en canvi, sí que han permès que sigui legal una fundació que exalta la División Azul amanint-ho amb simbologia nazi. Els meus alumnes es van escandalitzar, naturalment, però no n'eren conscients. Per anar una mica més enllà, vaig preguntar-los si recordaven què havia passat el 6 d'agost de 1945. I em van dir que no. De cop, però, un dels nois va dir: “Ah, sí, els nord-americans van llançar una bomba atòmica sobre la ciutat japonesa d'Hiroshima.” No crec que cap estudiant japonès d'avui dia —vaig advertir al noi— no recordés “vivament” l'atac nuclear contra la ciutat situada a Honshu, l'illa principal del Japó. Els joves japonesos ja no poden recordar el soroll ensordidor que va marcar l'instant d'aquella explosió ni la resplendor que va il·luminar el cel. Només ho deuen haver vist en documentals, però ho recorden per tradició. Com els de Nagasaki, la ciutat situada en una de les illes menors del Japó anomenada Kyushu i que el 9 d'agost també va ser devastada per una bomba nuclear. Allò sí que va ser definitiu. Cinc dies després, els japonesos es van rendir incondicionalment davant les forces aliades i acabava la Segona Guerra Mundial, que havia començat just quan acabava la sagnant i incivil Guerra d'Espanya. Devastació i més devastació. Com a Stalingrad, on es va lliurar la gran i decisiva batalla entre l'Alemanya nazi i la Unió Soviètica pel control de la ciutat. Els combats van durar del 23 d'agost de 1942 al 2 de febrer de 1943 i van provocar més de dos milions de morts. ¿Qui és capaç de viure sense por, sense sobresalts, i de vegades sense rancúnia, després d'haver vist rondar la mort de prop?

El franquisme, a més de ser una dictadura pura i dura, es va encarregar d'amagar o de tergiversar la història, amb una clara voluntat d'universalitzar la mentida, sobre la seva col·laboració amb els nazis. I els seus efectes deu haver tingut si els meus alumnes no senten com a pròpia la tragèdia de la Segona Guerra Mundial. No ha estat fins fa relativament ben poc que hem anat “descobrint-ho”. A finals de l'any passat, per exemple, va aparèixer el llibre El franquismo, cómplice del holocausto (2012), del periodista Eduardo Martín de Pozuelo, que demostra que l'Espanya franquista va ser còmplice per acció i omissió del pitjor genocidi de la història. Però coses com aquesta no surten als llibres de text espanyols. Com tampoc no es valora, més enllà d'esmentar-la, la batalla de Stalingrad. El fet que la dictadura franquista no participés directament en la Segona Guerra Mundial ha preservat —malauradament, cal dir— les joves generacions d'aquesta memòria, diguem-ne, “familiar”.

Esborrar la memòria dels efectes de la Guerra Civil no ha estat tan fàcil. La raó és que cada família catalana té una víctima, directa o indirecta, com a conseqüència d'aquella guerra. També és veritat que l'intent d'aniquilar nacionalment Catalunya no és gens fàcil d'amagar. A El franquismo en guerra: de la destrucción de Checoslovaquia a la batalla de Stalingrado (2005), el professor Francesc Vilanova explica que entre el 1939 i el 1943 l'Espanya del Caudillo va somiar un futur esplendorós en el qual només tres grans imperis dominarien l'espai europeu: Alemanya, Itàlia i Espanya. Noms com ara Manuel Aznar, Ignacio Agustí, Antonio Tovar i Dionisio Ridruejo; mitjans de comunicació com ara l'ABC, La Vanguardia Española, Arriba, Solidaridad Nacional, i revistes com ara Destino i Mundo, remaven a favor de Franco. Van apostar per la nova Europa que proposava, a sang i foc, Adolf Hitler. El desenllaç de la Guerra Mundial, amb la victòria dels aliats i l'ensorrament del nazisme, no van posar fi al franquisme. Per això cou la ferida. La barbàrie i la deshumanització no s'haurien d'oblidar tan fàcilment com els ha passat, dissortadament, als meus per altra banda esforçats alumnes.