Primavera

Aquesta primavera és esplèndida i m'atreveixo a dir que crea un dels espectacles més bells que, malgrat tot, poden disfrutar-se. Només dir que a cada marge hi pots descobrir unes roselles que meravellen la vista i exalten l'ànim amb una petita alegria. Així de simple. Tinc la temptació, doncs, d'escapar-me a través de l'esclat primaveral de la naturalesa, però afrontaré dir alguna cosa de dues altres menes d'espectacles que recentment han ocupat l'interès mediàtic. Un és l'obra de teatre Barcelona, amb què el dramaturg Pere Riera posa en escena els avatars d'una família benestant, però republicana, a la Barcelona en què esclataven les bombes nazifeixistes el març del 1938. L'obra, que es representa en el TNC, també en crisi i amb acomiadaments sense miraments, convida a crear certs paral·lelismes amb la situació actual i a la resistència. El dia de l'estrena, bona part del públic va aplaudir entusiasmat al final, però també abans per celebrar moments de l'obra, com ara la clausura del segon acte, amb la família cantant La Santa Espina sota un bombardeig, o el tango que, ballant-lo molt bé, es marquen Miriam Iscla i Emma Vilarasau. Aquest entusiasme em va deixar relativament perplexa, però, en fi, el text està construït amb frases fetes i cops d'efecte que en tenen mentre es desplega una mena d'espectacle de varietats. És evident que Telemadrid fa molt més de mal, però els dramàtics de la nostra tenen conseqüències.

L'altre espectacle, amb un dimoni gros de l'audiovisual al darrere, es presenta com una òpera gastronòmica amb l'art i el pensament com a motor del projecte. Una obra total, multidisciplinària, analògica, digital, real, onírica, cibernètica i gastronòmica. Mare meva. Sense menjar, s'exposa al defenestrat Arts Santa Mònica. Abans de la inauguració hi va haver un sant sopar. Quan llegia les cròniques, que parlaven de música i imatges, pensava: “I no els van deixar menjar en pau?” Tan bé que cuinen a El Celler de Can Roca.