L'Esperit Sant

Cinquanta dies després de la Resurrecció i deu dies després que Déu pujà als cels, els cristians de Jerusalem esperaven, esperaven sense entendre res, només refiant-se de la promesa del Senyor que els enviaria l'Esperit Sant. Ben cert que no acabaven d'entendre-ho i més encara perquè, en hebreu, vent i esperit són la mateixa paraula. De cop es van trobar amb el vent i el foc enduts sense moure's d'on eren cap a espais oberts on tot era bellesa, escalfor i l'estranya follia de creure en alguna cosa més que en el dos i dos fan quatre.

Guaitant enrere, ara entenien la creació, obra de les mans manyagues del Pare tornada gràvida per la sang del Fill i arrodonida per l'Esperit Sant.

Gràcies al seu buf el món té un aire que no sabrem explicar mai. Ni el més savi dels teòlegs ni el més envitricollat dels savis no la podrà definir, és la bellesa.

La bellesa d'un cingle o d'un cristall de roca, d'un pollancre, d'un home entotsolat veient la lluna a la nit i d'algú que sense aixecar-se de terra és endut pels espais infinits on hi poblen els àngels.

Bé, no m'engarristo. Tot és molt més senzill de dir. El món no és un conjunt de fórmules matemàtiques entrampades per l'atzar; l'home, encara que es pugui podrir pels odis, no és un sac de fems, però sobretot Déu no és l'arquitecte del plom i l'escaire que va fer el món, és una mare que ens porta a tots al ventre on la cançó de bressol és l'Esperit Sant.

En el dia d'avui el foc i el vent signifiquen els seus dons, la seva presència amagada en l'Església, just perquè no ho sembla, i palesa en qualsevol cantada dels homes refilant només pel gust de cantar unes notes que es perden en l'aire. Però potser el foc i el vent són enganyosos, no sé si mai viurem del foc arborat de Déu, només de tant en tant se'ns endurà el vent de la gràcia i ben cert que mai no tindrem les llengües de foc pentecostals per barret.

La poètica de Pentecosta esdevé tan quotidiana com el foc de caliu o com l'aire que respirem. O com l'aire que respirem sense adonar-nos-en, vivim d'un aire impalpable, el do de Déu tan poètic que sembla pa de cada dia.