Que no marxin
No som capaços de generar les condicions per tal que els millors, els més capaços i decidits, retornin una part del que han rebut actuant de motors de creació d'ocupació i riquesa
Estem a mitjan mes de maig i, com cada any per aquestes dates, entrem a la recta final del curs a les universitats. Els estudiants acaben les classes i preparen ja els exàmens fent plans pels mesos de vacances, mentre els alumnes dels últims cursos miren més enllà i s'interroguen sobre quin ha de ser el proper pas que han de fer: continuen estudiant, ampliant coneixements i currículum, o s'enfronten a un repte que sembla avui gairebé impossible, com és el de buscar feina.
Tot nou cicle vital sempre està ple d'interrogants, i en aquest cas, tant per la importància del moment biogràfic en què es presenta com pel context de crisi en què es produeix, són molts els joves que ja no viuen amb tanta angoixa les proves finals com el que els espera després. Una part d'aquest neguit és fruit de la percepció i una altra, de les estadístiques. Les xifres afirmen que l'atur juvenil a casa nostra està per sobre del 50% i això genera un desencís evident. Ara fa un any el Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) presentava un informe en el qual afirmava que aquesta és una qüestió estructural i no conjuntural. És per això que la desocupació juvenil es dispara, i fins i tot es duplica, en temps de crisi. Això passa, entre d'altres coses, perquè hi ha una part molt important de nois i noies amb molt baixa formació i no n'hi ha gaires amb estudis de formació professional. La cosa és ben diferent en el cas dels universitaris. L'Estat espanyol té un percentatge superior al 30% de llicenciats superiors, per sobre de la mitjana dels estats de la Unió Europea. Tot i que s'ha quadruplicat el nombre d'aturats entre els titulats universitaris en els últims quatre anys, aquests són tot just una mica més del 14% del total dels que acaben els estudis i busquen feina. Les males notícies sobre l'ocupació a casa nostre tenen el contrapunt de les informacions que apunten que cada cop són més els països disposats a incorporar talent que vingui de fora; l'únic requisit que demanen és una alta qualificació.
La competència en l'àmbit universitari ha fet que en molts casos s'hagi apostat per fer creure –i fins i tot donar-hi publicitat– que determinats plans d'estudi són una mena de garantia per aconseguir una alta ocupabilitat laboral. Potser això és cert, però inevitablement cada vegada menys. Fins i tot es pot afirmar, en termes generals, que tot i que podem afirmar que és positiu en si mateix els esforços que es fan per tal que universitat i empresa vagin cada cop més coordinades, això no soluciona de forma definitiva els problemes dels uns i dels altres. En aquest sentit val a dir que la planificació és necessària, però en ella mateixa és insuficient. Fa ben poc ens preocupava la capacitat per generar professionals de l'àmbit de la salut per la capacitat d'exportar infermers i infermeres i la necessitat d'importar metges, i les noves places creades per donar resposta a aquesta situació no podien anticipar el debat sobre la sostenibilitat del model i les dificultats econòmiques que se'ns venien a sobre.
La formació és la millor inversió de futur que podem fer com a societat i de present com a individus. L'aposta per la millora de la formació professional és absolutament necessària per superar aquest dèficit estructural que denúncia el CTESC, i la formació universitària, per assolir el grau d'excel·lència imprescindible per ser veritablement competitius de forma sostinguda. Des d'un punt de vista de sistema productiu, l'aposta de guanyar competitivitat a còpia de reduir costos i salaris té un límit, mentre que aquella que té com a motor de millora la innovació en els productes i en els sistemes de producció té un àmbit il·limitat de creixement.
Cada cop són més els joves que es plantegen el seu futur lluny d'aquí. Si volem veure el got mig ple valorarem que aquestes decisions personals demostren que hi ha prou empenta per no aturar-se davant de les dificultats i prou iniciativa per buscar les oportunitats allà on es presentin. Però això no deixa de significar un fracàs que ens demostra que no som capaços de generar les condicions per tal que els millors, els més capaços i decidits, retornin una part del que han rebut actuant de motors de creació d'ocupació i riquesa.
Una de les grans apostes per millorar la formació dels nostres joves ha de ser –i és, en alguns casos– dotar-los de les capacitats necessàries per tirar endavant els seus propis projectes. Però això no serveix de gaire res si no ve acompanyat de veritables polítiques de suport i impuls als emprenedors. Ni les evidents dificultats per accedir al crèdit o a altres formes de finançament ni un entorn fiscal cada cop més asfixiants són condicions adequades perquè això passi. Si no som capaços de modificar-ho, no només haurem d'entendre la fugida de cervells, sinó que fins i tot l'haurem d'incentivar.
