Ara el rei corre

Fa uns dies, fent broma, que, tal com ja sabem, és una de les coses que li surt millor, aquell taujà que tenim per rei va respondre a un grup de periodistes que volien saber com evolucionava de l'operació d'hèrnia discal que li van fer el 3 de març, dient: “A veure si un dia d'aquests em veieu que surto corrents.” Això –o una cosa així, encara que molt possiblement cap a una altra direcció i empès per un altre motiu– és el que esperaven veure molts dels nostres avantpassats republicans d'un avantpassat directe d'aquest rei que ara anuncia que potser arribarà un dia que veurem córrer. Què els diré? Se'n van sortir i no se'n van sortir, però avui, amb la República traspassada i amb la monarquia reinstaurada pel dictador aquell, el rei, els de la seva casa i els pocs que encara els defensen s'han convertit en un motiu de polèmica tan poc seriós com el lapao, com la bandera espanyola que va exhibir Fernando Alonso a Montmeló diumenge passat o com allò que encara molts només sabem dir que són “corridas de toros”. Jo mateix, abans d'escriure sobre aquest atleta de barri i sobre aquesta improbable cursa de patacada, he estat unes quantes hores provant d'escriure sobre el repartiment del dèficit i sobre el nostre trist pressupost prorrogat. Però no me n'he sortit. El tema és complicat, i ho és perquè, a més de De Guindos, Montoro, Rajoy, Mas, Junqueras i Mas-Colell, hi ha tants altres galls pul·lulant pel galliner que, si ens concedissin un punt més de dèficit per cada vegada que un president d'una altra autonomia de cafè obre el bec, ja fa temps que el problema no existiria. Vés a saber. Espanya és tan misteriosa que potser la cosa s'hagi començat a encarrilar, just quan llegeixin aquestes ratlles. És urgent, encara que aquí tot vagi a ritme de tren d'abans o de consulta sobiranista. Llevat del rei, és clar, que ja ha dit que potser un dia el veurem córrer. I potser sí. Tant de temps volent-lo veure marxant i encara serà només perquè ens farà la gràcia de quedar-se!