Transparència i política

El Parlament de Catalunya ja treballa amb la proposició de llei de transparència, des del mes de febrer passat. El fangar de la corrupció ha posat sobre la taula el descrèdit de les institucions i la necessitat de fer una política més pròxima al ciutadà; una necessitat de relegitimar el fet polític i ressituar-lo com a servei al ciutadà, d'on no havia d'haver marxat mai. Al país qui més qui menys està enfangat o fa tuf, des de les administracions locals fins a les altes esferes de decisió política. De fet, en l'informe de l'Oficina Antifrau lliurat al Parlament el març passat es posa de manifest que la majoria de denúncies afecten ajuntaments, seguits de la Generalitat, fundacions, consells comarcals i universitats. En definitiva, i recollint un precepte bíblic, que “qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”.

Millorar la qualitat democràtica depèn de tothom. També de les universitats, que en la seva condició d'actors que transfereixen coneixement a la seva societat de referència poden contribuir a trobar mecanismes perquè l'administració es redimeixi d'alguns dels seus pecats. De fet, ja són quatre les universitats catalanes (UAB, UVic, UdG i UPC) que, des d'aquest inici de 2013, han unit esforços per treballar conjuntament amb el Mapa de bones pràctiques de la comunicació pública local, ideat inicialment pel Laboratori de Comunicació Pública que dirigeix la periodista i catedràtica Amparo Moreno. El projecte avalua la transparència de la informació publicada als webs dels municipis catalans, de forma dinàmica i projectant una radiografia actualitzada de quines informacions tenen a disposició els ciutadans de cada poble o ciutat per avaluar l'acció de govern dels seus representants polítics, participar del teoritzat procés d'accountability. De l'onada de març de 2013, l'última que s'ha fet, en destaquen algunes dades preocupants: només 64 dels 947 municipis tenen una puntuació superior al 50% d'indicadors –entre ells, les deu ciutats de més de 100.000 habitants– i més del 90% dels webs no informen de l'elaboració del pla de govern.

La radiografia posa de manifest la necessitat de regular el dret d'accés a la informació pública. Però també evidencia una falta de compromís ètic, generalitzat, per part dels governants per facilitar aquells instruments a la ciutadania que li permetin fiscalitzar l'actuació del govern. Per molt que el Parlament acabi fixant un mínim comú denominador, al final acabarà essent la voluntat i praxi de cada alcaldia (o gabinet d'alcaldia) la que donarà sentit al concepte de transparència. Per això, les universitats que s'han compromès amb el projecte entenen que part del rol dels seus investigadors transcendeix els murs de l'acadèmia i baixa a peu de carrer per treballar braç a braç amb les administracions locals a la recerca de noves rutines i eines que permetin aproximar el dia a dia dels ajuntaments als seus ciutadans. No es tracta de fer proselitisme del dogma, sinó de reforçar el rol de la universitat com a agent pel canvi social.

Els ciutadans d'aquest país ja fa massa temps que contemplen estupefactes com la justícia és massa condescendent amb els traïdors de l'essència originària de la política, com els ajuntaments han estat còmplices de l'enriquiment personal d'alguns personatges sinistres. I, si bé és veritat que l'acadèmia no serà jutge d'aquestes conductes, sí que pot contribuir a gestar el discurs per a aquells polítics que vulguin superar les males arts històriques –allò que alguns n'han dit clientelisme– i embarcar-se en un nou viatge de redempció davant dels seus ciutadans.