La ruptura

La pregunta no és si tenim una majoria social favorable a la independència, la pregunta és si hi ha una minoria disposada a sacrificar-se per ella. Tenint present el bloqueig que exerceix Espanya sobre tota expressió democràtica relativa a la secessió (com es va manifestar de forma implacable amb l'admissió a tràmit i la suspensió per part del Tribunal Constitucional de la Declaració de Sobirania), cada cop sembla més clar que l'aparició del nou estat català només serà possible a través d'un gest de ruptura constitucional, una declaració unilateral d'independència, tal com d'altra banda s'ha esdevingut en el noranta per cent de secessions que hi ha hagut en el planeta al llarg de la història. Això pot produir un acte de força per part espanyola, com ara l'activació de l'article 155 de la Constitució i la suspensió de l'autonomia? Sí. Pot derivar en un conflicte de més envergadura? Probablement. De quina manera reaccionaran les institucions del continent europeu i la comunitat internacional en general? No ho sabem. Comença a ser evident que a Catalunya no es pot exigir el màxim rigor democràtic quan aquesta expressió democràtica és avortada pel sistema constitucional espanyol sense que la suposada Europa de les llibertats faci res per impedir-ho. Com ja hem afirmat en altres ocasions, la Unió Europea o el Consell d'Europa només reaccionaran quan tinguin el conflicte damunt de la taula, i aquest conflicte, tal com es va perfilant per l'actitud espanyola, només arribarà si l'estament polític català té el coratge de trencar amb la legalitat vigent i endinsar-se en una nebulosa de completa incertesa.

Si la democràcia no es pot manifestar (i, en part, el govern espanyol reprimeix aquesta manifestació perquè ja hi ha hagut constància d'una majoria contrària als seus interessos, com la composició parlamentària que es va concretar després del 25-N), aleshores el debat es trasllada a una mera qüestió de poder, un àmbit en el qual els catalans, precisament per no tenir-ne, hem estat tradicionalment força maldestres. Els esdeveniments actuals no conviden a l'optimisme ni fan pensar que ens desviem d'aquesta fatídica tendència. Mentre el Parlament i el govern s'emboliquen amb la creació de comissions, amb la constitució de consells i amb la redacció d'informes diversos, Espanya desplega una ofensiva aclaparadora per tots el fronts (escanyament econòmic, agressió lingüística, setge judicial) que amenaça d'arranar el país. Cal dir, no obstant això, que la reacció espanyola és del tot normal i el desconcert català, ingenu: és comprensible que l'Estat faci servir tots els instruments que té al seu abast per esclafar una comunitat que aspira a separar-se'n. Si has llançat un gran desafiament que planteja un canvi radical d'equilibris, després no pots esperar la generositat de qui ho pot perdre tot. Per què hauria de potenciar Rajoy el corredor mediterrani, tal com fa uns dies li reclamava el president Mas, si es tracta d'una via de comunicació amb Europa que restarà en el nou estat català i de la qual Espanya no es beneficiarà gens? Quin incentiu té Montoro per eixugar el dèficit fiscal que oprimeix Catalunya si qualsevol recurs que aconseguíssim retenir hauria de servir per finançar el període de transició cap a una independència en el qual s'acabin per sempre més les transferències a Espanya? Amb la secessió en el primer punt de l'ordre del dia, entrar a negociar sobre aspectes propis d'una comunitat autònoma de règim comú demostra, o bé que no ens estem prenent seriosament que anem cap a un canvi de marc polític, o bé l'autoengany dels nostres governants de pensar que l'adversari et tractarà amb deferència quan ja li has dit que vols marxar.

La incoherència revela un dels principals vicis que planen sobre el procés català i que amenacen de desballestar-lo: la improvisació. La federació en el govern, CiU, va haver d'esperar que la societat catalana entrés en una situació límit i que més d'un milió de persones sortissin al carrer la Diada del 2012 per materialitzar el gir sobiranista. La maniobra, que en un primer moment va tenir l'efecte positiu de descol·locar les autoritats estatals, patia riscos de perdre efectivitat si les condicions socials i econòmiques es continuaven deteriorant (com així ha estat) i si no es concretava en un termini breu després de la seva verbalització. És esfereïdor pensar que no hi ha cap pla mentre Espanya executa amb precisió el seu projecte assimilacionista i la sensació de vertigen encara es fa més punyent quan a hores d'ara ja tenim molt clar que l'escenari de la declaració d'independència sembla l'únic viable, ja sigui perquè l'Estat espanyol es blinda en la seva cuirassa constitucional, ja sigui perquè el bombardeig continuat contra l'autogovern i els atributs nacionals fa del tot innecessari carregar-se de raons. Ara bé, estan disposades les nostres elits a mantenir la pugna? Tenim un estat major preparat per assumir una fase de conflicte més intens que almenys col·loqui el problema català a l'agenda europea? La clau dependrà, doncs, de si un sector rellevant de la societat catalana està en condicions d'aguantar l'escomesa d'una Espanya rabiosa, encegada i que està conjurant l'abordatge sense quarter en part perquè compten que en el moment decisiu es produirà la desbandada. Posats a trencar, cal plantejar la cesura amb urgència, una pressa que no impedeixi pensar ni actuar fredament però que cridi al desenllaç perquè cada dia que passa som més febles i correm el risc d'arribar al xoc final completament desnonats. Un rampell novament improvisat quan l'assalt sigui contundent (quan intervinguin l'autogovern per exemple) ens pot col·locar en una posició massa humiliant per remuntar durant les properes dècades.