Fet a Catalunya
Va ser durant els llargs i emocionats aplaudiments de la platea, dempeus, al Teatre Nacional, que vaig adonar-me'n. Era l'estrena de la magnífica Barcelona, de Pere Riera, i la reacció del públic responia a l'estrany mecanisme que uneix la part sensorial del nostre cos amb la consciència més racional. És a dir: a través d'una història ben explicada (i magistralment interpretada, sobretot per Emma Vilarassau i Míriam Iscla) l'espectador entén no només què passa als protagonistes, sinó també què li passa a ell mateix. I quan la interpel·lació de l'autor és de caràcter col·lectiu, el fet de viure aquesta experiència en companyia encara li dóna més força. Com en el teatre clàssic grec, l'autor revela una veritat amagada (en el cas de Barcelona, silenciada pel franquisme i la Transició). Com feia Shakespeare, Pere Riera explica el present a través dels adients episodis històrics. És com si a l'escenari hi col·loquessin un gran mirall, i així el poble, des de la platea, s'aplaudeix a ell mateix. Aplaudeix un moment d'heroïcitat col·lectiva en què es reconeix. Haig de recomanar a tothom que vagi a veure Barcelona, pel que sentirà des de dalt de l'escenari... i perquè sentirà com la sang se li accelera dintre les venes. Però haig de reconèixer, també, que per a mi Barcelona és la culminació d'una temporada de teatre a Catalunya especialment reconfortant.
Aquest any he rigut i m'he emocionat amb la parella formada per Albert Triola i Ramon Pujol a l'Smiley, de Guillem Clua. I també amb l'estira-i-arronsa sobre la maternitat al Red Pontiac, del mateix Pere Riera. Vaig descobrir el secret de l'èxit d'Incendis, de l'hàbil Wajdi Mouawad, amb Clara Segura i Jorge Manrique. Em vaig quedar amb les ganes de veure El principi d'Arquimedes, de Josep Maria Miró, i en canvi vaig gaudir de tots els racons en la complexitat narrativa i crítica d'Una història catalana, de Jordi Casanovas. En definitiva, una temporada plena de vigor, i a la vegada de reconeixement a un gran planter d'actors i professionals de l'escenografia a Catalunya que no tenen res a envejar de la capacitat creativa del que es fa ara a París, Londres o Nova York. Però si per alguna cosa destaca especialment l'escena catalana d'aquest moment és per la qualitat dels seus dramaturgs. Una generació de nous escriptors de teatre està fent el cim en una cursa de relleus que ve dels grans del teatre català del final del franquisme. Alguna cosa hi tenen a veure amb l'èxit dels més joves, autors consagrats com ara Josep Maria Benet i Jornet, que d'aquí a pocs dies rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. O també Sergi Belbel, que en els seus anys al capdavant del Teatre Nacional ha convertit en una obsessió personal reforçar i ampliar el planter de dramaturgs de casa nostra.
Al ritme que es crea aquí i s'aplaudeix a fora, el teatre català s'està convertint en una aposta segura per l'exportació cultural. Ara que tothom reclama “vendre a l'estranger per compensar la caiguda de consum intern”, aquí tenim teatre amb nervi, contemporani i amb voluntat universal. Però encara hi ha un element més important: davant la crisi econòmica, de model productiu i de valors en què vivim, el teatre és una eina que ens permet criticar, imaginar i per proposar una societat millor. El teatre és subversiu i és resistència. I a diferència dels llibres, la televisió, el Twitter o les sèries americanes, que consumim en solitari, el teatre reté aquell element de catarsi col·lectiva que es vivia als amfiteatres grecs. El teatre ens salvarà! Potser per això –perquè no volen que ens salvem– han apujat l'IVA fins al 21% quan a França, per exemple, està reduït fins al 2,1%. Un altre autogol del govern espanyol? Un càstig a la intel·ligència.
