Fer-la petar

Des que passejo cada dia la meva gossa he après molt. Us faríeu creus del que dóna de si sortir de casa amb l'animal i anar a fer un tomb. Amb un gos al costat la gent et mira, et diu coses, t'atura; sense gos, a una certa edat, pots arribar a sentir-te invisible. Els animals –sobretot els gossos, perquè portar un gat pel carrer és més complicat– ens retornen a la infantesa, a la nostra part més natural i sociable; amb un gos saludes molta més gent, i a mi m'agrada, potser perquè sóc de poble, i al poble tothom se saluda –o se saludava– (sobretot perquè tenies la teva mare al costat que t'anava dient: “saluda, nena”).

Com que les ordenances no permeten portar els gossos deslligats, si vols que l'animal estiri una mica les potes has de fer cap al Pipican, un espai tancat que té un nom molt lleig però que ha estat molt reivindicat per la comunitat de propietaris i que acaba essent molt útil. Allà, mentre les bèsties fan el que han de fer –córrer, olorar-se, grunyir-se, jugar, fer veure que es barallen, intentar muntar-se els uns als altres...– i una vegada s'ha parlat del temps i de com s'està adaptant l'últim gos adoptat, la conversa deriva sovint cap al mateix Pipican. (De fet parlen del Pipican però podrien parlar de qualsevol altra cosa). Hi ha els qui es queixen que l'espai és massa petit, que no té aigua, que no té ombra, que és fosc, que quan plou s'hi fan basses. Hi ha qui espera que l'encarregat municipal ompli de bosses el dispensador i se n'endú, d'un sol cop, una dotzena, tot satisfet. “Per alguna cosa paguem, no?”, diu convençut que té raó.

Un dia la propietària d'un gos negre, pelut i molt bonic, va proposar que, aquella estona que estem tots allà amb els braços plegats, fent-la petar, l'aprofitéssim per tapar amb terra i branques uns sots molt fondos que començaven a ser perillosos. No sé què va passar, però al cap d'un moment va resultar que tothom tenia molta feina, fins i tot els que estaven a l'atur, i al Pipican no hi va quedar ni un gos.