Dos caràcters

Ara n'hi ha que diuen que Mourinho té un conflicte interior no resolt i que és per això que va per la vida esbroncant. A tots aquells que ens costaria triar entre veure el Madrid perdre o el Barça que guanya, Mourinho ens ha anat la mar de bé aquests tres anys perquè, digui què digui, el seu balanç és el d'un perdedor i perquè és un home amb una incapacitat tan manifesta de dissimular que no hi ha cop que perdi que no acabi notant-se-li a la cara. Com Aznar, Mourinho és també temperamental i directe. Tots dos tenen tendència a plantejar les coses com un tot o res, a donar lliçons i a posar-se per damunt dels altres. Però, obligat pels resultats i perquè tenia un president que el manava, Mourinho ha respectat sovint Cristiano Ronaldo i Florentino Pérez. Aznar, en canvi, a qui respecta ara? A Rajoy, no. Al rei, tampoc. Sembla que a la Constitució, però és només perquè vol creure que diu o que acabarà dient el que ell pensa. També voldria que Rajoy digués i fes el mateix que pensa ell. És curiós que la mateixa setmana que hem sabut que Mourinho marxava, Aznar hagi anunciat que potser tornaria. Sempre pot ser pitjor, diuen. Mourinho se'n va sabent que ha perdut, Aznar vol tornar perquè pensa que es va retirar a temps i que no va perdre. Potser és per això que fa l'efecte que li agrada més escoltar-se que no a Mourinho. Sobretot, aquest últim any, que ha semblat que Mourinho feia moltes rodes de premsa a contracor, obligat per la feina, sense saber o sense poder amagar el seu to agre. Però era el primer de ser conscient d'aquest to, semblava que s'hauria estimat més callar com fa Rajoy. Aznar no. Aznar parla sempre com si ens fes una deferència o un favor. El seu somriure tampoc no té res a veure amb el de Mourinho perquè darrere del de Mourinho hi ha, potser, aquell conflicte interior de què parlen alguns ara. Darrere del d'Aznar potser també hi és, però no fa l'efecte que en sigui conscient. Per a Aznar, de moment, tots els conflictes són sempre a fora.