De gerros i cordes

Fa uns cinc anys (el cert és que creia que n'eren més) vaig referir al president Aznar allò que el president González havia dit sobre el paper que juguen els expresidents de govern: com els gerros xinesos, se n'aprecia la vàlua, però ningú sap ben bé quin ha de ser el seu paper. Ironies de la història, el que possiblement hagi estat el pitjor president de la democràcia ha passat a ser el millor expresident, mentre que d'Aznar no crec que es pugui dir que hagi servit pitjor Espanya quan governava que en deixar de fer-ho, ja que res és més ignominiós que un expresident que menysté la gent i la terra a la qual va jurar servir. Volent criticar Zapatero, s'estava col·locant a l'altura d'aquell alcalde socialista que va titllar d'imbècils els votants del PP.

Els gerros bocamolls són evidentment molt pitjors que els gerros a seques, perquè corren el risc de llançar per la borda l'aura de suposada auctoritas que es llauraren durant els seus mandats. Per suposat, no recorda els girs copernicans del seu pensament de la majoria simple a l'absoluta, ni que critica la pusil·lanimitat de Rajoy quan aquest ha tingut actuacions molt més dures que les seves: Wert, Gallardón, Bañez i Montoro han estat molt més durs amb la ciutadania que l'Aznar de les vaques grasses. Però és que els gerros bocamolls donen consells, però no les pautes per dur-los a terme, perquè saben que mai podran tornar a governar i, com fan tots els partits que viuen a les rodalies del poder, donen consignes que sempre surten de franc: s'ha de modernitzar la justícia, però com, si l'esclavitzen? Cal aprimar l'Estat, però ¿per quina banda que es deixi i no signifiqui un trau en el partit que li dóna suport? S'han d'abaixar els impostos, però ¿no recorda que la seva dona governa una ciutat cosida a tributs de tota mena?

Però el més patètic és la reacció dels qui fa quatre dies perdien el cap per ell i ara fan pinya a l'entorn de qui els dóna de menjar. Encara és calent el plat a la taula en què tots ells, capcots, rebien instruccions ideològiques que ara defugen. I la seva fortalesa en mirar cap a l'altra banda, d'on surt? Surt de la certesa que qui comanda el partit ja no és ell ni els seus. Un dels seus, el principal, ja va marxar fa temps per fer un partit regional i estavellar-se contra una realitat que ells mateixos construïren: la força titànica de les estructures de partit, de les grans, com més grans menys democràtiques, aquestes que malgrat la crisi es mantenen, suren, sobreviuen. Per això és ridícul que digui que no sap res de sobresous. I que parli amb tranquil·litat del regal de boda de Correa al seu gendre: 32.000 euros en il·luminació; ja se sap, el que costen unes quantes espelmes per donar caliu a la festa.

No pot tornar i ho sap. És la ràbia i la supèrbia les que el fan parlar apunyalant el seu fillol? O és que amaga un candidat per oposar a les dues dones que a mata-degolla ja es disputen la successió? Canvi de cromos, alcaldies per ministeris, ministeris per presidències, a ningú sembla importar-li gaire el país amb què s'omplen la boca. Ara bé, per a la Catalunya del full de ruta potser és una gran notícia: si el PSOE no opta per López i el PP es debat entre tres que ja sabem que no poden entendre què passa en aquesta banda de la pell de brau (el disfressat de progre, la del poder pel poder sense cap altra idea i la del cap tan ple de lleis que no li cap res més), el final d'aquesta història està cantat, i no cal que sigui seguint la partitura descrita per l'Institut d'Estudis Autonòmics en el seu informe del març; simplement es trencarà la corda i, com si fos un gerro xinès, recompondre-la no servirà de res.