Discussions bizantines com a epíleg del finançament

Després de l'ajornament obligat per la tragèdia d'Horta de Sant Joan, el Parlament va viure ahir el debat del finançament, que no va aportar res de nou. El president José Montilla va insistir en els punts a bastament comentats aquests dies sobre les bondats de l'acord assolit, mentre que el líder de CiU, Artur Mas, s'hi oposava destacant les contradiccions de la lletra petita, però assegurant que si es reconeixia que hi havia incompliment de l'Estatut donarien suport a l'acord. De fet, eren estratègies ben definides que caminaven paral·leles per no trobar-se. Uns i altres defensaven el guió preestablert. Els tres socis del govern, després de molts estira-i-arronses, han agafat aire amb l'acord, i fins i tot ICV ja apunta a un tercer tripartit, amb els consegüents escarafalls d'ERC, mentre que el PSC és el més beneficiat per l'acord, ja que es garanteix estabilitat fins al final del mandat –si ERC no l'ha trencat ara, ja no ho farà– i ha refet els malmesos ponts amb el PSOE. CiU no comptava que la societat catalana encaixés l'acord amb tant d'alleujament i li costa admetre que no s'avança a la velocitat que es voldria, però que hi ha la sensació que s'ha fet un pas endavant. La qüestió és si tot plegat farà que ara ens trobem un xic més còmodes amb les relacions amb l'Estat espanyol i si serà suficient per frenar la desafecció que els mateixos socialistes catalans havien promulgat. El debat de fi de curs parlamentari no ha aportat novetats, només discussions llargues, més o menys subtils, i amb el punt d'exageració per donar veracitat als papers que pertoquen a uns i altres. La tornada segurament coincidirà amb la sentència del Tribunal Constitucional, que penja com l'espasa de Dàmocles.