La memòria de la matèria

Hi ha un fet intrigant, en el món intel·lectual i artístic (que sol configurar el discurs dels canvis socials): els cervells de primera unionistes catalans, que n'hi ha, i molt bons per cert, no estan operatius; fan algun article, algun gest, però han abandonat massivament en mans de mediocres la defensa teòrica de la unitat d'Espanya; per contra, els cervells de primera sobiranistes, que també n'hi ha i molts, sí que s'hi mullen i un bon nombre són a la primera línia; i són irrebatibles, per superioritat intel·lectual.

Però els altaveus de què gaudeix el discurs unionista són formidables, i els dels sobiranistes en canvi tenen poca potència, amb un abast limitat (si féu un dia zàping, a l'hora dels noticiaris, potser us sorprendrà l'absència de Catalunya si no es tracta d'un accident de trànsit o d'una competició en què ha guanyat un espanyol: com si no existís). De manera que, amb un discurs molt més elaborat i intel·ligent, la contesa esdevé clarament desfavorable per a nosaltres.

Els exemples són abundants i molt variats. Les obres artístiques i intel·lectuals amb prou feines tenen relleu, i per això tenim tanta incidència a internet, un camp obert on sí que hi ha igualtat d'oportunitats.

Un d'aquests exemples: acabo de veure un documental d'una qualitat evident en tots els sentits (artística, tècnica i científica): La memòria de la matèria, d'Albert Abril, que tantes petjades ha deixat en el món del periodisme i de l'audiovisual. Ha filmat, amb una sensibilitat exquisida, la vida d'una tribu de l'Amazones, els indis Zo'è, que, d'alguna manera, ens representen: són la nostra prehistòria, amb tota la seva dignitat i tota la seva puresa. No cal dir el valor que té un documental així per a l'antropologia: la manera d'alimentar-se, la nuesa adàmica, la igualtat de la dona, etcètera. Però el més important és la seva alta qualitat artística.

Si Albert Abril fos nord-americà, francès o fins i tot espanyol, en parlarien a la tele cada dia, no en tinc cap dubte. Nosaltres, ai las!, només tenim el boca-orella. I també la nostra tossuderia. Ells tenen Wert i l'ombra sinistra del senyor Aznar. Ai.