Educació sentimental

Estava escrivint a Canes, a la terrassa de la sala de premsa, quan vaig sentir que Le métèque encetava la música que anunciava l'inici de la sessió de gala d'una pel·lícula que ara no recordo, però que, en tot cas, segur que no té relació amb Georges Moustaki. Algú va dir que el cantant havia mort i vaig deixar d'escriure mentre escoltava la cançó d'aquest jueu errant, sempre un estranger, amb els cabells als quatre vents. Al final, vaig entonar discretament “Et nous ferons de chaque jour toute une eternité d'amour” quan, de fet, tenia ganes de cridar-ho. Em va costar reprendre l'escriptura perquè em van revenir cançons de Moustaki i sobretot el record de quan una amiga me'l va fer descobrir quan jo tenia disset anys i ens passàvem els dies i les nits conversant, llegint, escoltant música. Em vaig adonar que, havent-lo abandonat fa molts anys, fa temps que no escolto Moustaki, però vaig creure que ell no m'ha abandonat, que sempre serà en mi perquè forma part de la meva educació sentimental i d'aquells que van fer-me sentir el desig de la llibertat, que ho és per a mi i per als altres. I és així que vaig intentar recordar-me amb 17 anys quan escoltava 17 ans i, mitja dona i mitja nena, no sabia res encara i descobria el meu cos. Quan tenia set de tot, desigs exigents, i el temps per refusar el món organitzat. Al cap d'una estona vaig entrar al cinema i, en sortir-ne meravellada, vaig pensar que era una casualitat prou bonica que hagués vist una pel·lícula lliure, La vie d'Adèle, sobre l'educació sentimental d'una jove que al principi té 17 anys. Moustaki va morir a prop de Canes, a Niça, on va néixer Abdellatif Kechiche, el director de la pel·lícula. La vida sempre presenta lligams inesperats i reveladors. Mentre diumenge, a París, bramaven contra el “matrimoni homosexual” (per què els molesta tant?), a Canes premiaven La vie d'Adèle, una història d'amor entre dues dones. I em va alegrar que el cinema encara sigui un territori de llibertat.