Poemes d'Espriu esdevinguts profètics
Quan en la dècada dels seixanta, l'Editorial 62 publicava el primer volum de les obres completes de Salvador Espriu, el de poesia, probablement ningú en aquella fosca nit del franquisme s'hauria imaginat que en el 2013, centenari del seu naixement, alguns d'aquells poemes escrits des de la voluntat de denúncia i de no ser emmudit per la crueltat i la fòbia dels qui, obsessivament, pretenien i pretenen, ensorrar la nostra llengua, la nostra cultura mil·lenària i la nostra forta convicció de poble, poguessin esdevenir profètics. Ara, a diferència d'aleshores, tot i seguir sotmesos pels hereus del franquisme, hem aconseguit alliberar-nos (potser només intel·lectualment) del maleït pànic mesell que ens produïa la seva despòtica crueltat i ja estem en condicions de sobrepassar la condició de poble colonitzat per assolir la de poble lliure!
Darrerament, la situació ha esdevingut més agressiva i menys dialogant que la dels primers anys de la transició, car ara ja no han de dissimular la seva indigència política ni el seu tradicional centralisme excloent, servint-se (a diferència del dictador) de la pseudodemocràcia existent i de la seva sagrada Constitució, per seguir espoliant-nos, “democràticament”. Des del darrer Onze de Setembre, però, la societat civil catalana ha deixat enrere la seva captinença apàtica i ha expressat contundentment el seu desig de girar full als tres-cents anys de colonialisme absolutista i de no voler seguir esclavitzats per l'oligarquia castellana.
Salvador Espriu reflecteix en el seu poema Indesinenter la nostra malaurada captinença: “Envilit pel ventre,/ per l'afalac al ventre,/ per la por,/ s'ajup sota el fuet/ amb foll oblit/ de la raó/ que té./ Arnat, menjat/ de plagues,/ aquest trist/ número de baratilli,/ saldo al circ/ de la mort,/ sense parar llepava/ l'aspra mà/ que l'ha fermat/ des de tant temps/ al fang./ Li hauria estat/ senzill de fer/ del seu silenci mur/ impenetrable, altíssim:/ va triar/ la gran vergonya mansa dels lladrucs.” Tot i així, no perd la fe en el poble català, i en el mateix poema hi llegim el seu cant d'esperança: “Mai no hem pogut,/ però, desesperar/ del vell vençut/ i elevem en la nit/ un cant a crits,/ car les paraules vessen/ de sentit./ Caldrà que digui/ de seguida prou,/ que vulgui ara/ caminar de nou,/ alçat, sense repòs,/ per sempre més/ home salvat en poble,/ contra el vent./ Salvat en poble,/ ja l'amo de tot,/ no gos mesell,/ sinó l'únic senyor.”
L'espoli insostenible que patim els catalans, l'ofec econòmic i les contínues vexacions dels governs de l'altiplà castellà, com la recent llei Wert, fan més urgent i necessari que mai el nostre alliberament i el trencament definitiu de les cadenes que ens mantenen sotmesos a l'explotació castellana. L'autor de Cementiri de Sinera ens incita a trencar-les en el seu poema Inici del càntic en el temple, quan escriu: “‹Amb nova falç comencem a segar/ el blat madur i, amb ell, les males herbes.›/ Ah, joves llavis desclosos després/ de la foscor, si sabíeu com l'alba/ ens ha trigat, com és llarg d'esperar/ un alçament de llum en la tenebra!/ Ara digueu: ‹Ens mantindrem fidels/ per sempre més al servei d'aquest poble.›”
L'anticatalanisme castellà ja el trobem en els escrits de Quevedo (1580-1645). En El Buscón l'expressa en boca del protagonista, descrivint l'únic personatge català com “la criatura más triste y miserable que Dios crió”. Com es veu, la catalanofòbia ve de lluny i deu estar impregnada en l'ADN de la major part d'espanyols o, si més no, de molts dels seus intel·lectuals i polítics que constitueixen el poder real de l'Espanya castellana. El govern Mas ha d'accelerar el procés al més aviat possible, sense tenir en compte les veus de Duran i Lleida o Navarro, perquè, com diu l'Espriu: “Tenim la raó/ Contra bords i lladres/ El meu poble i jo.” Per tant, cal posar fi a la situació d'explotació i menyspreu que ens expressen el fundador i deixebles de la FAES...
