El porró

La presència del porró en l'anunci d'Estrella Damm és una decisió atrevida en l'era de les noves tecnologies i en temps de predomini de l'individualisme. Hem d'imaginar que els publicistes s'ho han pensat molt bé quan han fet la proposta i que l'empresa cervesera ha pres una decisió valenta. Perquè, en aquest 2013, es pot associar el consum social d'una beguda entre la joventut a un estri que pràcticament ha desaparegut de la cultura domèstica? Ja fa molts anys que els pedagogs socials, en un intent de demostrar que els escolars no sabien què era un pollastre tal com déu l'havia portat al món, els en feien dibuixar un. I, segons sembla, la majoria dels nens i nenes dibuixaven un pollastre a l'ast, dels que fan voltes els diumenges a les rostisseries. La prova del pollastre també es podria haver fet amb un porró, i la majoria dels infants, però també els adolescents i els joves, no sabrien què dibuixar. Perquè, molt probablement, no n'han vist mai cap, ni tan sols n'han sentit a parlar.

L'ús quotidià i col·lectiu del porró va desaparèixer, primer, amb la moda de gust dubtós dels gots de Duralex a mitjan segle passat i, definitivament, a la fi del segle XX, amb la invasió dels envasos de plàstic, les llaunes i els Tetra Brik. I, sobretot, el porró va desaparèixer amb la caiguda del vi, juntament amb la desaparició de les garrafes de vidre encistellades de vímet i les bodegues amb bótes de fusta. El vi, certament, ha tornat, però no el vi de pagès, el vi corrent, sinó el vi entès com un esnobisme, amb ampolla singular, etiqueta de disseny i preu allunyat de la conciliació amb la vida familiar. En el millor dels casos, les garrafes anònimes de plàstic mal esbandides han substituït les de vidre, i les cisternes d'acer inoxidable han substituït les bótes passades pel lluquet. El porró, en canvi, ha tingut més mala sort i ha esdevingut un autèntic desconegut en la generació Tupperware.

Podríem entrar a precisar sobre l'etern debat entre els àmbits urbans i els àmbits rurals, però no és necessari. El porró ha entrat en decadència arreu i, els resistents, els que beuen amb porró, ho són per militància en formes de vida nostàlgiques o inútils. I corren el risc d'ésser titllats d'extravagants, tant com els fumadors de pipa. Per això sobta (i anima) l'aposta publicitària, ni que sigui amb cervesa. Òbviament, hi ha el plaer indescriptible de prendre's una cervesa industrial freda en copa gelada, o una cervesa artesana dels temps en got de ceràmica. I, òbviament, hi ha la decepció de prendre's una cervesa de festa major en got de plàstic o una cervesa de gasolinera amb gust de llauna. Però la cervesa presa amb porró, més enllà del gust, té un valor socialitzador. És un bé comú i s'ha de respectar per l'interès general.

El porró, ni que sigui de cervesa, exigeix l'acompliment d'unes normes bàsiques d'ús. Hi ha la norma higiènica: l'orifici d'on raja el contingut no ha de tocar mai la boca. Hi ha la norma sibarita: el broc gros és l'exclusiu per sostenir el porró si no volem escalfar el líquid. Hi ha la norma de cortesia: el broc prim no ha d'apuntar cap dels presents. Hi ha la norma logística: el bevedor que deixa el porró sense empenta, s'encarrega de recarregar-lo. Hi ha la norma dinàmica: el porró passa, preferiblement, de mà en mà. I hi ha moltes més normes, que es poden seguir o ometre, o fer-se-les a mida, a criteri del col·lectiu, com en els jocs de cartes.

L'art de beure amb porró, tradicionalment, ha anat associat als homes, i en la publicitat de Damm, els cossos femenins es reserven per a seqüències subaquàtiques amb biquini, mentre que en l'escena del trago amb el porró el protagonista és una persona del sexe masculí. Aquest és un aspecte que es podria millorar si no es vol acabar en una situació en què la feina de netejar la paella (i el porró), després de l'àpat en colla, s'adjudiqui a les persones del sexe femení. Una noia vestida de bany bevent amb porró hauria resultat una imatge definitiva fins i tot a favor de la càrrega d'erotisme que transmet la publicitat en general. El rajolí vessant de la boca cap al coll i la mica de bromera escorrent-se del pit fins al melic convertirien el porró de cervesa en un convidat imprescindible de totes les trobades estiuenques i en un element prototípic de la dieta mediterrània. Unes aixelles amb pèl o sense pèl i a aixecar el colze enlaire. Només cal una mica de pràctica i l'any vinent segur que es pot repetir l'experiència amb un porró a cada mà. O amb el porró en una mà i el mòbil a l'altra, vaja.