La “qüestió oriental”
que suposa un final
de cicle històric: el de l'hegemonia d'Occident
La crisi actual no és una crisi cíclica més, sinó que suposa un final de cicle històric: el de l'hegemonia d'Occident, que s'ha perllongat durant cinc-cents anys i s'ha fonamentat, en bona mesura, en l'explotació colonial de la resta del món per part –primer– d'Europa i –més tard– dels Estats Units. És per això que aquesta crisi no és una crisi mundial sinó una crisi “dels blancs”, principalment d'Europa. Una Europa que no acaba de trobar el camí de la seva unitat, que és també el camí de la seva força i el de la seva presència internacional. Una Europa que, en conseqüència, està encetant la ruta de la seva franca decadència, que, com totes les decadències, està plena de desacords interns, de recriminacions mútues i de malfiances recíproques. En aquest marc, com passa sempre que s'esgota una època, retorna la geopolítica, vella disciplina que s'ocupa del repartiment del món en zones d'influència. I una de les qüestions a resoldre és la del lloc que ocupa Turquia.
Tony Judt va dir que al segle XXI es repeteix la situació del XVIII: Turquia és a Europa i fora d'ella, és –a l'igual que Rússia– tant la “nation d'Europe” de Montesquieu com el “desert escita” de Gibbon. Durant sis-cents anys, els turcs han estat “l'altre” per als europeus, fins al punt que era un tòpic dir que Europa començava on acabaven els dominis turcs, raó per la qual, quan –a mitjan segle XVIII– es va iniciar la decadència de Turquia, la “qüestió oriental” es convertí en el desafiament més greu per als
diplomàtics europeus.
La derrota de Turquia en la Primera Guerra Mundial, l'ensorrament de l'imperi i la seva substitució per l'estat laic i modernitzador de Kemal Atatürk van semblar treure la “qüestió oriental” de la consciència europea. Si no hagués estat per la seva situació estratègica –en la ruta de la Unió Soviètica a la Mediterrània–, Turquia hauria desaparegut de l'agenda d'Europa. Però, per aquesta raó, Turquia es va convertir durant la guerra freda en un valuós membre de l'OTAN. A Turquia s'instal·laren míssils i bases dels Estats Units dintre del cordó sanitari que rodejava les fronteres soviètiques des del Bàltic fins al Pacífic, i els governs occidentals no tan sols li proporcionaven fortes ajudes econòmiques, sinó que contemplaven amb benevolència els seus inestables règims dictatorials –sorgits amb freqüència de cops militars– i la seva incontrolada repressió dels drets de les minories, especialment dels kurds, tot i representar una cinquena part de la població del país. I, mentrestant, molts treballadors turcs, a l'igual que els altres excedents de població rural de la conca mediterrània, emigraven a Alemanya i a altres territoris d'Europa occidental buscant treball.
Va ser un miratge. Després de la caiguda del mur de Berlín, va rebrotar el llegat otomà i Turquia va deixar de ser una defensa fronterera i un estat barrera en una possible confrontació geopolítica internacional entre els dos blocs de la guerra freda, per convertir-se en un país atrapat entre Europa i Àsia, amb vincles i afinitats compartides. Gran part dels seus setanta milions d'habitants són musulmans, encara que no especialment ortodoxos, i les elits professionals i empresarials d'Istanbul, així com el cos d'oficials de l'exèrcit, han vist tradicionalment Europa com el millor futur per a ells. Però actualment, amb l'extensió de l'islam radical, cada cop és més possible que ni tan sols l'estat secular –que amb tanta determinació com violència va imposar Atatürk– pugui ser preservat, ja que la nova generació es revela en contra dels seus secularitzats pares i busca les seves arrels en l'antic llegat de l'islam otomà.
Europa, mentrestant, sempre indecisa, dubtava i no donava curs a la sol·licitud d'ingrés de Turquia en la Unió Europea, tant per raons internes de la mateixa Turquia –en matèria de drets humans– com per les reserves que provocava l'ingrés en la Unió d'un país no cristià. No en va, Václav Havel havia dit a Estrasburg –el 1994– que “la Unió Europea es basa en uns valors amb arrels en l'antiguitat i en el cristianisme”. No obstant això, el 2004 es van iniciar les converses per negociar les condicions d'accés de Turquia en la Unió, però el procés es va alentir al cap de poc temps. Els camins va semblar que se separaven. Havia rebrotat la “qüestió oriental”.
En aquest marc –per posar un exemple–, el primer ministre turc Erdogan ha viatjat fa poc a Washington, després d'haver ajornat a petició del secretari d'Estat, John Kerry, el seu projectat viatge a la franja de Gaza. Erdogan ha demanat al president Obama que els Estats Units assumeixin més responsabilitats respecte de Síria, mentre ha ofert el seu suport a una potencial zona d'exclusió aèria en aquell país. Resulta evident, de tots aquest fets, que Europa sembla no tenir veu, no obstant la seva gran importància comercial. I no té veu perquè Europa ja no té pes específic internacional, com ho va demostrar amb escreix la tragèdia de Iugoslàvia, en la mesura que il·lustra la debilitat de totes les iniciatives europees, la seva irrefrenable compulsió a evitar el compromís i l'assumpció de responsabilitats, i l'absència de qualsevol interès col·lectiu reconegut, que vagi més enllà de mantenir l'statu quo. Tan sols falta afegir que una Europa dominada per Alemanya –tal com ara succeeix– incrementarà encara més la seva disposició a no intervenir en temes internacionals. La conclusió de tot plegat és evident: en la reordenació geopolítica del món –“qüestió oriental” inclosa– el protagonisme europeu serà molt limitat.