LA GALERIA
Les cares de la ciutat
les múltiples expressions i sensibilitats d'una comunitat complexa
De què parlem quan parlem de ciutats? De gent. O sobretot de gent, perquè també parlem de carrers, d'escoles o de serveis sanitaris. Si no fos així no ens preocuparia l'urbanisme, no seria rellevant l'estat dels habitatges ni el nivell dels equipaments públics. No ens enganyem: les pedres importen. A vegades perquè estan carregades d'història. A vegades perquè estan carregades d'utilitat. Però les pedres sempre les posa o les ha posat algú, avui o fa segles. Algú gestiona els serveis. Algú exigeix que funcionin. Algú treballa i contribueix a finançar-los.
El fotògraf Martí Artalejo (Salt, 1968) ha fet un treball sobre la seva ciutat que fa una curiosa suma: expressió artística, interès sociològic i afany reivindicatiu. Són 366 retrats de ciutadans, un per dia, presos al llarg de l'any 2012, publicats també diàriament a internet, i ara convertits en un llibre que reuneix totes les imatges (Llibres del Segle) i una exposició de caràcter antològic: Salt, pas a pas (es pot veure fins al dia 9 de juny a La Cate de Figueres). És, de fet, la cara de la ciutat: un retrat coral que reuneix les múltiples expressions i sensibilitats d'una comunitat heterogènia, complexa i dinàmica que molt sovint es relaciona només amb el conflicte mentre se n'oblida el caràcter obert i integrador. Qui sap si ens caldria mirar més i millor Salt per entendre el futur. Els antics distingien la ciutat física de la cívica. La nostra ciutat és l'urbs romana, de la qual deriven mots com ara urbanisme. Del terme civitas, que no indicava el lloc de residència de les persones sinó la seva condició, en deriven ciutadà i ciutadania, com del terme grec polis en deriven política i polèmica. Artalejo retrata la polis, és a dir: la comunitat que comparteix interessos públics, i que debat (amb polèmica, és clar) el seu futur, saltencs de totes les extraccions socials i de totes les ètnies, saltencs d'origen i saltencs de voluntat. Ciutadans, en definitiva; encara que no tots ho hagin tingut ni ho tinguin fàcil. Artalejo ha explicat a cop de càmera, sense necessitat de fer grans frases ni explicacions abstruses, aquest argument només apuntat. Ho ha fet amb un objectiu de 50 mil·límetres (”és el que s'assembla més al camp de visió humà”, explica), l'experiència professional acumulada i una gran dosi d'intuïció, que no és pas ben poca cosa. Tres-cents seixanta-sis retrats que descriuen una ciutat i són, de retruc, un autoretrat del fotògraf, resultat de la suma dels altres 366.