La Terra no gira
José Luis Rodríguez Zapatero, expresident del govern espanyol, ha tranquil·litzat l'unionisme tot afirmant que el procés sobiranista català “no anirà enlloc”, ja que ell “coneix Mas” i sap que el president de la Generalitat “no és independentista”. És públic i notori que Zapatero i Mas van passar una nit junts, en la intimitat. Va ser el gener del 2006. De la còpula d'aquella nit, l'embrió de l'Estatut del Parlament va quedar reduït a l'Estatut de La Moncloa.
L'espanyolisme, de dretes o d'esquerres tant se val, té tendència a l'immobilisme, a substituir la política per la teologia, a contraposar la fluència de la realitat històrica amb l'embalsamament de les idees sagrades. Deu ser una rebava colonialista, metàfora de la paràlisi mòbil d'aquell sol que no es ponia mai sota els dominis de l'imperi espanyol. El cas és que avui, el 2013, Zapatero continua aturant el moviment de rotació de la realitat i, sense que els milions de progressistes tipus Javier Mariscal se sentin gens incòmodes, és capaç d'engaltar que “a Espanya és més important la Constitució que la democràcia”.
Però si Zapatero i Mas no han passat cap altra tòrrida nit junts –i no ens consta–, ¿qui pot assegurar que aquests últims set anys han passat en va? Sobre el paper, ni Pujol ni Maragall eren sobiranistes, i ara, en canvi, s'esmenen a si mateixos amb aires de contrició. ¿Després de les retallades a l'Estatut, després de les sentències del Tribunal Constitucional, després del dèficit fiscal que impossibilita eternament el creixement de Catalunya, després de la catalanofòbia tolerada i fomentada arreu de l'Estat, ¿Zapatero pot dir, de debò, que Artur Mas està en el mateix punt que sis anys enrere, acomodat en el mapa de les autonomies i en la coartada de la solidaritat com a forma eufemística de l'espoli?
Tan insensat deu ser creure que a Catalunya tothom és susceptible d'abraçar l'independentisme com creure que els vells autonomistes encara són al mateix punt zero que set anys abans. Només Duran i Lleida i la resta de l'espanyolisme són en el mateix lloc. Sospiren per un futur en clau de passat que, agradi o no, ja no tornarà: aquell en què l'autonomisme era el corrent central de la societat, aquell passat en què els espanyolistes (de la caverna o del progressisme, tant se val) ni se sentien amb la necessitat de dialogar amb l'independentisme, considerat aleshores un apèndix de la psiquiatria i la minoria d'edat mental.
