Omplir el buit

Buit. Em sento buit. Però com que no sóc ni Pep Guardiola, ni Ferran Adrià no em puc agafar un any sabàtic: no tinc el luxe de plegar veles i refer el meu refugi interior. No em puc llogar un pis a Nova York, ni omplir auditoris per molt que em senti buit. Només uns pocs escollits d'entre els nostres líders socials poden reforçar el seu lideratge abandonant els seus projectes d'èxit, la banqueta del Barça o El Bulli. Ells marquen un nou camí, i tant l'Àngel Castiñeira com el Josep Maria Lozano ho han estudiat des de la seva càtedra de Governaça i LideratgeS d'Esade, i sí, marcat tipogràficament, tant la l, com la s majúscules, per reforçar aquesta idea dels nous lideratges compartits, a diferència dels líders del passat en què l'ego era un joc de construccions. Em sento buit i he de pagar els gintònics a preus de llenguado, mentre a la barra dels Diputats els els posen a preu de botellón. Les senyories ho tenen fàcil per oblidar totes les reformes que abocaran a tants anys sabàtics forçats. Les exigències de Brussel·les per complir l'objectiu de dèficit a Espanya acabaran tenint regust de gintònic subvencionat. Què hi pot haver més buit que això?

La figura del vuit em persegueix, d'ençà que el fotògraf Fèlix Tutusaus decidís, després que li diagnostiquessin Parkinson, fer una tanda de retrats amb el 8 dibuixat. El millor disc de l'any, el d'El Petit de Cal Eril, es titula La figura del v/buit. I damunt la taula tinc el llibre matemàtic de David Foster Wallace, una breu història de l'infinit, amb un vuit ajagut a la portada. (Per cert, espero que Edicions del Periscopi corri a traduir-lo al català, com ja va fer amb L'escombra del sistema.) És aquest b/vuit que emmascara el nou i destarota les cartes que no lliguen. Em sento buit i corro fins a l'infinit i els mitjons em cauen fins al garró. Fins a descobrir que hi ha molts tipus d'infinit, com molts tipus d'intel·ligència a banda de la dels telèfons mòbils. Em sento un vuit que cau i esdevé signe infinit de ganes de viure. Em sento buit i forçat a reescriure el relat perquè, com diu la cançó, el món vist de baix acollona.