LA COLUMNA
Jo et comprenc, infanta
No estàs acostumada a patir per la cruesa dels ingressos bruts
Jo et comprenc, infanta. La declaració de la renda és un maldecap. Mira que en fa d'anys que ho declaro tot religiosament, però sempre tinc la sensació que Hisenda m'empaita, que em busca les pessigolles a veure si em pot enxampar per una casella o un epígraf que segons la lletra petita es pot interpretar així o aixà. Jo t'entenc, vols fer-ho bé, i, com més aplicada ets a l'hora de complir els deures fiscals, més indefensa et sents. Ens passa a tots, infanta, que davant d'Hisenda ens sentim culpables d'una manera genèrica, inconcreta, reus del pecat original de ser simples mindundis. Fins ara aquest no era el teu cas.
Diuen que et volen revisar les teves deu últimes declaracions. És un tema vidriós, tu mateixa has fet saber que això seria una intromissió en la intimitat. Deu ser la mateixa intromissió de quan vols una plaça en una guarderia pública o quan pretens accedir a una ajuda oficial o quan sol·licites un préstec. Com que sempre et demanen l'última declaració de la renda, la teva privadesa —la meva, vull dir— circula de mà en mà. Et comprenc, perquè no estàs acostumada a patir per la cruesa dels ingressos bruts (es diu així, no pateixis), dels coeficients, de les bases imposables i de les quotes líquides. Ara que s'escau el ritu anual de retratar-se, deus passar pel mateix desassossec que als mindundis ens és habitual.
Et comprenc tant, que voldria fer-te costat incondicionalment si t'envien una paral·lela o t'exigeixen rebuts i justificants. Ara, si les coses se't compliquen, infanta, no podré anar més enllà del suport moral. Et confesso que sento una gran enveja d'aquestes persones que surten dels jutjats havent pagat una fiança d'un, dos, tres o vint milions d'euros. A tant no arribo. Tots els diners que et puc fer arribar són els que pago amb els meus impostos. Però, si necessites cap altra cosa, infanta, ja saps on em tens.
