De Carreras té raó
Francesc de Carreras escrivia la setmana passada un article a La Vanguardia, arran del meu llibre d'entrevistes Ara que no ens escolta ningú, i al voltant de la reflexió del president Mas sobre la primacia de la democràcia sobre l'estat de dret. Afirma el catedràtic de dret constitucional que en una democràcia constitucional el principi democràtic és inseparable del principi d'estat de dret, cosa que ve garantida per la superioritat jeràrquica de la Constitució sobre la resta de l'ordenament jurídic. I qui fa la Constitució, doncs? Ho respon el mateix articulista: “El poble (és a dir, la suma de tots els ciutadans) és el titular del poder constituent i exerceix aquest poder aprovant una constitució (...). Així doncs, la peça clau en tot el sistema democràtic és el poble, que, com a poder constituent, elabora, aprova o reforma una constitució, la qual contamina de legitimitat democràtica als poders constituïts i a la resta de normes.”
No hi puc estar més d'acord. D'entrada, parlem del concepte de “poble”: la “suma de tots els ciutadans”, afirma De Carreras. Bé, suposo que no deu estar pensant en tots els ciutadans del món sinó en els ciutadans d'un territori sobirà. I quin és el concepte de “poble”, posem per cas, en la Constitució dels Estats Units? “We the People of the United States”, que així comença el text constitucional del 1776, es refereix als representants del poble que van aprovar la Constitució just després de la declaració d'independència del 4 de juliol. És a dir, que una part de la Gran Bretanya va decidir, per raons polítiques, constituir-se en territori sobirà i elaborar un text democràtic que regís i inspirés tota la resta de l'ordenament jurídic nord-americà. En efecte, senyor De Carreras, la democràcia ve garantida per la votació d'una constitució per part del poble. El problema és el de sempre, i al qual evidentment l'article de La Vanguardia no fa referència: el problema és determinar a quin poble ens referim exactament.
Existeix, el poble català? És subjecte polític i de dret? Té dret a ser vist com un subjecte diferenciat en el mapa mundial? De Carreras segurament disposarà que no, perquè no ho preveu la Constitució Espanyola, però evidentment aquesta és una resposta amb massa “ad absurdums”. Tampoc cap llei britànica no reconeixia el poble nord-americà l'any 1776, perquè cap norma no contemplava aquesta subjectivitat diferenciada. I, malgrat tot, Déu n'hi do la presència diferenciada que han tingut els Estats Units des d'aleshores: i sense permís de la Constitució Espanyola! Els pobles moderns, quan s'autodeterminen, també segueixen un escrupolós ordre democràtic i constitucional: llàstima que, evidentment, no és l'odre constitucional antic. És una constitució nova i pròpia.
Per tant, té raó De Carreras: una constitució com a norma suprema és garantia d'un estat democràtic i de dret, i la democràcia necessita d'un estat de dret. No succeeix així a l'inrevés, i no cal entrar en el repetit detall de l'ordenament jurídic franquista, dubtosament democràtic però impecablement ajustat a dret. Un estat de dret pot, sens dubte, ser adversari de la democràcia. En canvi la democràcia pot ser perfectament contrària al dret, i per això van acabar existint els Estats Units i per això, li agradés o no a Franco, existien i existeixen els drets humans. I per això, agradi o no a la Constitució Espanyola i al senyor de Carreras, existeixen els pobles i les nacions. Uns més democràtics que altres, què hi farem.
