Dimitir

Tots els que alguna vegada han pensat que estaria bé ser testimoni del propi enterrament per saber els termes de l'evocació que faran de nosaltres, haurien d'avaluar, si poden, la possibilitat de dimitir. La dimissió és una alternativa molt menys contundent en tots els aspectes, però manté unes certes similituds amb el traspàs i amb l'oportunitat de veure com vessen llàgrimes per nosaltres, com ens troben a faltar, com evoquen els nostres millors moments, inflen les nostres virtuts més discretes o esmenten, talment com si fos un episodi transcendent, la darrera vegada que ens van veure. Poques coses com la mort per alimentar l'estómac insaciable de la vanitat, i és una llàstima que sigui tan difícil ser-ne testimoni.

Potser les semblances entre una i altra són limitades, però quan la dimissió és un gest honest i no un gir estratègic per agafar embranzida, quan no es fa sota l'ombra d'una sospita vergonyosa, ni és l'intent desesperat d'anticipar o de conjurar un cessament, també desperta en el proïsme una certa tendresa. Momentània, és veritat, però sincera. Llevat dels casos més reconsagrats, en la dimissió i en la mort, els nostres enemics acostumen a ser discrets i condescendents. Als dimissionaris se'ls estima perquè han sabut abandonar la lluita pel poder i rebentar voluntàriament el –sempre presumpte– globus de l'ambició, i això desperta simpaties instintives. Aquesta setmana en Lluís Postigo s'ha retirat de la vida política després d'haver estat divuit anys regidor de l'Ajuntament de Llagostera, vuit d'alcalde i set de diputat del Parlament de Catalunya. En Postigo ha tastat el poder i l'oposició, ha estat elogiat i blasmat, estimat i odiat intensament. Els girs atzarosos de la realitat el van portar al Parlament català, però ell tenia, fonamentalment, vocació per a la política local, des d'on va prendre decisions a favor i en contra dels interessos i les certeses dels seus administrats. Va viure episodis grotescos com el de les cintes que havien enregistrat un intent de suborn que, afortunadament, ara ja ningú recorda, i moments memorables com el lideratge de la resistència col·lectiva a les imposicions d'aquella companyia elèctrica tan antipàtica. Allò va acabar en derrota, és cert, i la línia d'alta tensió de les Gavarres ja forma part del nostre paisatge, però, durant un temps, als llagosterencs la mirada ens va brillar com només ho fa als que troben sentit a l'existència. No és fàcil sortir incòlume de la política local, i amb Postigo qui més qui menys hi ha tingut complicitats i desacords, hi ha detectat una certa distància desconfiada o una excessiva agror en les reivindicacions, o fins i tot una estranya tendència a quedar-se sol en la defensa dels interessos col·lectius, però ningú li pot discutir la honestedat, la capacitat, el compromís i la dedicació. Avui, la vida política no s'acaba en les carns contingudes dels partits, ans al contrari, les energies transformadores són molt més vives sense aquests encotillaments, i dimitir, de fet, més que morir és ressuscitar.