Organitzacions i emocions

L'efecte de la crisi en les organitzacions és immens. Moltes organitzacions, per poder sobreviure, han reduït les seves estructures i han prescindit de moltes persones. Les que resten tenen més feina que mai, perquè han de fer el mateix d'abans o més, però amb menys recursos humans. Sobreviure és la gran meta. Això afecta, negativament, la recerca, la formació, la innovació, l'exploració de nous productes i de nous mercats. L'impacte de la crisi en les organitzacions, però, no solament té conseqüències de caràcter econòmic, sinó també emocional.

Les organitzacions són aliances de persones i estructures. El seu principal actiu són les persones, mentre que les estructures tenen un valor instrumental. Estan al servei del fi que les transcendeix. La sensació d'incertesa i de provisionalitat afecta, de ple, la vida emocional de les persones, i això té conseqüències en el desenvolupament de les organitzacions. Emergeixen emocions que probablement ja hi eren, però que en el present tenen més protagonisme.

Emergeix, amb força, la por, una passió lògica en contextos de crisi, que condueix molt sovint a la paràlisi, a la imitació o a la mera repetició de rols i de processos, per tal de no ser acomiadat. S'hi observa també ràbia i indignació, perquè la pressió ambiental és molt forta i perquè cal treballar més i millor, però amb salaris notablement més baixos. Es detecta una emoció molt tòxica en les organitzacions com el rancor, o també se'n pot dir el ressentiment. Hi ha actituds clarament contràries a certs col·lectius, especialment polítics i banquers, que es consideren els responsables de la situació. Aquesta animadversió es respira i augmenta cada hora que passa.

Aquest clima d'incertesa fa que moltes persones amb talent defugin governar, liderar els processos, prendre el timó del vaixell, perquè fer-ho vol dir prendre decisions difícils, políticament incòmodes, dures d'assumir per a tots i gens populars. Els beneficis econòmics, en el cas que n'hi hagi, són molt menors que els maldecaps que genera governar una organització en temps de precarietat i d'incertesa. La conseqüència final és que queden vacants els llocs de lideratge i aquesta acefàlia és greu a l'hora de prendre les decisions més oportunes per fer front a la crisi.

En aquest context, s'imposa la necessitat de tenir cura emocional de les persones, de vetllar perquè puguin administrar correctament les emocions tòxiques i vehicular-les de manera no destructiva fora de les organitzacions. Un professional marcat per la por, pel desencís, pel rancor o per la indignació difícilment treballa a gust i la conseqüència final d'aquest procés és que el producte resultant serà d'escassa qualitat.

Per PODER assolir la visió de l'organització, el fi que la justifica i que és la seva raó de ser, cal una emoció indispensable: l'entusiasme. Cal, també, que les persones que hi col·laborin visquin el fi com a propi, com a camí de realització personal. Com expliquen els psicòlegs i filòsofs de les organitzacions, les persones que viuen la seva activitat laboral amb plenitud de sentit treballen a gust, són capaces de grans sacrificis i fan créixer ostensiblement les organitzacions.

El nostre temps demana urgentment organitzacions emocionalment ecològiques, per dir-ho amb les paraules de Mercè Conangla i de Jaume Soler. El clima no és irrellevant. Ans al contrari. És decisiu per al bé de les persones. Ens cal aprendre a buidar les escombraries emocionals en els llocs i en els temps idonis i potenciar emocions positives que facin possible la bona fisiologia de les organitzacions.