Misèria planificada

Rodolfo Walsh fou un escriptor i periodista argentí que, en plena dictadura militar, decidí treballar com a expert d'intel·ligència en la resistència. A mesura que els seus companys anaven caient, coneixedor que la seva fi seria pròxima en aquella guerra bruta, el primer aniversari del cop militar, un dia abans d'ésser abatut a trets per la policia de Videla, escrigué una carta oberta al dictador. En el document, més enllà de tortures, assassinats i desaparicions, denuncià que “allò no era el que més patiments ha ocasionat al poble ni les pitjors violacions dels drets humans. És la política econòmica d'aquest govern una atrocitat encara pitjor que castiga milions d'éssers humans amb la misèria planificada”.

Aquest testimoni, recollit per Naomi Klein al seu llibre La doctrina del xoc, serveix per comprendre la lògica dels cops militars que assolaren Llatinoamèrica al llarg dels setanta i que suposaren dècades perdudes, a un continent que només aconsegueix aixecar el cap en la mesura de la desobediència a l'ortodòxia econòmica. De fet, Klein explica, en una tesi compartida per la majoria d'historiadors independents, que l'aplicació de polítiques neoliberals fou implementada, al més pur estil d'experiments amb milions de persones com a conillets d'índies, mitjançant brutals cops militars, intensa repressió, violència, tortura i dolor, acompanyat de privatitzacions, eliminació i retallades de serveis públics i esclafament de drets laborals. Els resultats: un empobriment generalitzat, societats duals, generacions enviades a la deixalleria del sistema, estats i política deslegitimada, i alhora, una gran voluntat rupturista sovint expressada amb allò que alguns denominen “populismes”. De fet, els resultats de les polítiques, i el seu aprofundiment a partir de governs neoliberals (amb Carlos Andrés Pérez, Carlos Menem, Sebastián Piñera...) completaren aquesta “misèria planificada” traduït en un percentatge significatiu de les societats llatinoamericanes al marge del país oficial, enfangades en una dinàmica d'economia informal, analfabetisme, malaltia, marginació i desesperança.

La periodista i activista canadenca, en la seva Doctrina del xoc (2007), probablement un dels llibres més influents d'aquest segle, continua oferint la crònica de la conquesta del món per part d'un neoliberalisme que actua com una plaga de llagostes. Elits parasitàries es llancen sobtadament damunt dels estats del benestar, educació, serveis públics, sanitat, petites i mitjanes empreses i devoren tot allò que troben al seu pas tot deixant un paisatge desolat. L'atac es produeix via cops militars, catàstrofes naturals, corrupció política, invasions, o crisis econòmiques, ja siguin cícliques, ja siguin induïdes.

De fet, la crisi econòmica actual és una bona mostra de com la misèria planificada de la majoria social és un dels mitjans per assolir l'objectiu de devorar-ho tot. A fi que la minoria dominant pugui mantenir el nivell de beneficis extraordinaris (i també de mantenir fermes les regnes del poder real) implica la destrucció del pacte social de postguerra. No importen les conseqüències. A hores d'ara, el manteniment de l'ortodòxia econòmica neoliberal provoca en l'ara i aquí gana, desocupació endèmica, pobresa, desesperació, suïcidis... en una mena de genocidi silenciós. Tècnicament parlant, tampoc no podríem parlar de crisi econòmica, car la principal conseqüència, a occident en general i al nostre país en particular, és l'agudització d'unes diferències socials ja exorbitants. Mentre, via matrícules abusives, s'expulsa de la universitat milers de joves de classe treballadora, Ferrari no pot fer front a la demanda dels seus automòbils de luxe. Mentre s'impedeix a persones accedir a tractaments sanitaris bàsics, no paren de créixer les botigues de luxe. Mentre hi ha nens que, literalment, es desmaien de gana a les escoles catalanes, les elits col·lapsen les llistes d'espera dels restaurants de luxe. Mentre s'envia a l'atur o l'exili econòmic milions de joves i grans, la casta parasitària de les nostres elits es posen salaris anuals de set i vuit dígits.

No és una crisi econòmica, perquè el nostre poder polític, teledirigit pel poder econòmic, ha vetat aquelles mesures de provada eficàcia, dins l'ortodòxia keynesiana, que permet fer front amb garanties d'èxit a situacions excepcionals: no es permet tirar de despesa pública (ans al contrari, es retalla per poder colonitzar els serveis públics amb capital privat o deute), ni es permet imprimir diners (per evitar una erosió de la capacitat adquisitiva dels propietaris del capital), ni es fomenta un repartiment del treball (per sobreexplotar els qui encara tenen feina, i propiciar un nombre excessiu de desocupació a fi de renegociar a la baixa condicions salarials i laborals), ni es potencia els sindicats (més aviat es persegueix els sindicalistes honestos) ni es persegueix realment el frau fiscal (es continuen blindant paradisos fiscals). Per tant, l'ortodòxia econòmica, patrocinada per uns economistes amb una estructura mental pròpia d'Al-Qaida, impedeix la reforma del sistema, ni la més mínima racionalitat i equilibris socials. Per tant, els polítics submisos al capital econòmic segueixen la lògica de Videla i Pinochet de preservar els interessos d'uns pocs a còpia d'una misèria planificada.

En aquestes circumstàncies, només queda una possibilitat: l'esmena a la totalitat del sistema. Allò que, en termes periodístics contemporanis s'anomena “populisme”, i que etimològicament caldria definir com a “radicalitat democràtica”, és a dir, el retorn a les arrels del poder del poble, fet només possible si la igualtat és tatuada a l'epicentre del sistema. Un canvi de sistema, que, certament, i a diferència del que incompletament s'ha resolt a les societats llatinoamericanes, haurà de comportar necessàriament judicis populars contra tots aquells que, en l'actualitat, formen part d'aquest engranatge de la misèria planificada. Al cap i a la fi, la justícia té l'obligació de jutjar i condemnar tota aquella violació dels drets humans. I la misèria planificada que practiquen els nostres governs, el nostre gran empresariat, les nostres escoles de negocis, els nostres economistes talibans, els dissenyadors i executors de les retallades i els inductors de la desigualtat extrema, també han de trobar-se en la mateixa situació que el dictador Videla, car la misèria planificada també és un crim contra la humanitat.