Cap on cau “la nació...”?
Aquesta meditació, mesurada i al mateix temps farcida de passió, obeeix a la contundència de la raó històrica i a la mirada d'una dona jove qui viu en primera persona aquest recular –que no cessa– per agafar empenta i esdevenir la generació que doni sentit al dret a decidir. Rumiar en l'encaix de Catalunya a Espanya ja és un bolero vell, rossegat, impossible de quadrar i, a la vegada, l'únic mantra que podem salmodiar, fins a trobar la clau que obri la porta d'una ben anomenada llibertat.
Prat de la Riba va escriure un llibre cabdal per entendre els fets que, vuit anys després, esdevindrien un fenomen polític de gran profunditat civil: la Mancomunitat de Catalunya. El llibre era La nacionalitat catalana. Tot fent servir un llenguatge pre-Fabra i amb una voluntat d'abstracció meridional, Prat de la Riba descriu els valors que faran possible que, en el curs de deu anys, com a president de la Mancomunitat –una fórmula dissimulada per fer que les quatre diputacions s'unissin per aconseguir millores en els fronts en els quals l'Estat espanyol s'inhibia– faran que la percepció de Catalunya com a nació s'accepti en el conscient col·lectiu i traspassi el pas del temps, un segle després.
La nacionalitat catalana adreça diferents temes, en una mena de cercles concèntrics, on el nacionalisme, entès com afirmació d'una gent, un territori i en contradicció directa amb la doctrina d'un provincialisme obedient, és el personatge central. No gosaria dir que el llibre tingués, en el seu inici, cap altra pretensió que la d'aclarir conceptes, tampoc puc afirmar que es convertís en un referent doctrinal –malgrat que l'han citat a bastament uns i altres– més enllà de l'apassionada gleva catalanista i l'èxit transversal de la formació política de Solidaritat Catalana. El llibre, tot i que fou revisat pel mateix Prat el 1910, no s'allunyà gaire de la seva tesi primària, que vol aclarir les grans sinergies creatives de la nació catalana. Els impulsos entre la ciutat i el món rural. La xarxa com a element indispensable de futur i el nacionalisme català: integrador de l'art i la cultura en la disseminació de l'ètica, dins el marc d'un canvi pedagògic a l'hora d'explicar l'essència.
El llibre –que és una cita continuada– indica cap on cau “la nacionalitat”: “Cal considerar el fet jurídich –escriu Prat de la Riba–. Enlluernats per l'esplendor de les jerarquíes oficials, s'han cregut que les calces dels soldats, les togues dels jutjes, els uniformes dels guardiacivils... la llengua en que's pledeja o en que's recorre, en que's paguen les contribucions y multes, el dret que estatueixen les assamblees, es a dir, que tot lo que divideix o separa els Estats, dividia també als homes... presoners dintre de llurs fites; han cregut que separaven més els homes, que'l dret que viu en les costums, en els actes de la vida, que la llengua que's parla sempre, perque es la que parla l'esperit ab sí meteix.” La controvèrsia sobre l'ascendent de la llengua ha format el teló de fons de moltes iniciatives polítiques a favor i en contra del fet nacional català, i és fàcil d'esbrinar la raó de la seva vigència amb la llei Wert o la manca de reconeixement diferencial del català a les institucions públiques espanyoles.
En el desenvolupament de l'obra de govern de la Mancomunitat, la dona ocupà un espai central. El femení, com a força de canvi, va ser vigent en l'esperit i la forma que dóna Prat a la nació. Entenc que la preponderància del femení és un dels teoremes més difícil d'encabir en les prescripcions de país; però he d'admetre que, tant la llengua com la nacionalitat catalana, el tenen en comú. Potser per això, torno a Sepharad i a la dona bruna del principi, qui en el seu esguard emmiralla el desig del poeta per fixar el mur, més enllà del cementiri de Sinera i que el destí d'aquells que estimem el diàleg de “l'esperit ab si mateix”; pugui acabar en una qualitat del país, on viu el vell somni de Prat de la Riba, i que aquest somni esdevingui una alta cançó, en llavis i cor de tot un poble.
