Ciri trencat

Els qui em coneixeu ja sabeu que sóc republicana; ho sóc més que res perquè estic convençuda que tots som iguals i que no hi ha d'haver al món cap persona que estigui per sobre d'una altra. Ja us podeu pensar, doncs, que les monarquies en general, amb les seves prebendes, privilegis i immunitats, em fan venir esgarrifances. I l'espanyola, encara més. I el que no acabo d'entendre és que molt sovint senti –sobretot a les tertúlies– coses com ara que els prínceps d'Espanya són “discrets”, “ho fan prou bé”, o “se'ls veu molt preparats” (sic). Jo discrepo; ara us explico per què.

Una princesa com cal ha de voler saber què vol, què necessita, què anhela, què sent el seu poble i, quan la xiulen al Palau de la Música, no es queda mig amagada a la llotja protectora, somrient com si no passés res. El que fa una princesa valenta és baixar a la platea a parlar amb la gent, a preguntar què passa, a escoltar i a comprendre. De la mateixa manera, un príncep com Déu mana (és un dir), quan l'alcalde de Girona li parla del dret a decidir dels catalans, no li surt amb un ciri trencat amb regles de joc que no es poden trencar. Com si no hagués sentit res. Una sordesa absoluta: com una perola. El que fa un bon príncep és aparcar el discurs que porta literalment i metafòrica escrit i, sabent com segur que sap que decidir és el que vol la majoria de ciutadans demòcrates d'una part del seu (encara) país, escoltar-los i obrir una porta al diàleg. Els prínceps i les princeses, quan van a fer una visita i els esperen al carrer amb pancartes i increpacions, no entren amb la cua entre cames per la porta del darrera: s'acosten als manifestants i els fan explicar per què protesten. De fet, els prínceps i les princeses dels contes –els bons– fan molt més bé el seu paper. Per sort d'aquí a poc ja seran els prínceps d'un país veí que no serà el nostre, i el que facin o deixin de fer ja no ens haurà d'importar gens.