Optimistes i pessimistes
Les dades positives d'aquesta setmana del mercat de treball han estat motiu per escalfar el debat entre els optimistes i els pessimistes. El govern central és dels optimistes i creu que ara la tendència és ferma. En canvi, els pessimistes, que estan a l'oposició i en els sindicats, adverteixen de la inestabilitat.
Opinions diferents, però la persona en situació d'atur que ho llegeix no vol perdre el temps a creure ni els uns ni els altres. Perquè la majoria de persones que no treballen allò que desitgen és trobar una feina digna, lluny de parlar d'èxit o fracàs de les autoritats i de les tendències amunt i avall del termòmetre de l'atur.
Quan surten les dades de l'atur, s'hauria de fer un esforç estadístic per donar dades sobre la qualitat de l'ocupació i la retribució que s'obté per fer la feina. Un afegitó que serviria com a baròmetre del mercat laboral.
Antigament s'havia definit la figura de l'aprenent. Qui més qui menys ha viscut l'experiència. Consistia a aprendre i guanyar quatre duros. Era una figura que gairebé mai estava registrada i que no constava enlloc, i que en determinada edat, quan l'aprenent es considerava que havia après quelcom, pujava de categoria laboral o bé es plantava per ell amb possibilitats de començar un camí professional.
Ara, alguns liberals de darrera hora o més coneguts popularment com els neocom defensen que allò més important és treballar, encara que sigui per quatre euros mal comptats. Treballar fins i tot per menys dels anomenats minijobs, una ocupació en precari que obliga a treballar per quatre-cents euros al mes. N'hi ha fins i tot que van més enllà i defensen que s'ha de treballar per allò que vulguin pagar-nos, independentment del valor real de la feina que es faci. Per això ha estat ben rebuda pels sectors neoliberals la proposta del governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, que creu que s'hauria d'acceptar treballar fins i tot per sota del salari mínim. Tot un engany que es considera una perversió en països més civilitzats laboralment que el nostre, on estan en contra de la condició d'haver d'estar agraïts per treballar. És difícil d'entendre com tot un governador del Banc d'Espanya, la feina del qual és remenar diners, es posi a parlar de temes de retribucions.
Ara mateix tenir una ocupació laboral és el principal maldecap de la societat. Discutibles són els salaris en funció de la rendibilitat de les empreses. Però allò que no es pot acceptar és el treball en precari, perquè l'única cosa que aconsegueix és desmoralitzar els futurs treballadors que han de fer sortir el país de la crisi.
