Ciment i batecs

El futbol no és el retorn a la infància, sinó l'allargament, l'estiratge d'un teixit fet de fils que cada vegada és més dèbil i cada vegada més llarg. Dèbil perquè els fils s'aprimen, i llarg perquè és la contemplació de tot el que ha succeït des del dia que vam decidir que ens hi quedàvem, a la infància, per tal de no haver-hi de retornar, decidits, doncs, a no abandonar-la. Una infància que s'imposa com a present quan tornem, per exemple, als camps que vam trepitjar amb els que ja no hi són, on vam aprendre l'olor de la gespa humida, on vam cridar amb l'eufòria del gol, d'on en vam sortir amb el rostre demacrat de la derrota. Camps que són temples perquè s'hi diposita, en ells, l'essència d'alguna cosa que ens ajunta i que és fruit de les moltes vivències que s'hi han anat acumulant, des de les tardes de glòria i sol a les nits il·luminades pels focus que converteixen el verd en una atapeïda mar de reflexos.

Escric tot això perquè San Mamés, la Catedral, ha desaparegut. Ahir (si no vaig errat) va començar la seva demolició i dimecres s'hi va jugar l'últim partit. Un estadi ciutadà, enmig dels carrers de Bilbao, amb cent anys, que ha estat epifonema del futbol, amb un aire del tot britànic, representació singular del que significa l'esport i de com s'arrela en el si d'un poble, d'una ciutat, en el cor de generacions i generacions d'aficionats.

De la mateixa manera que recordem qui va marcar el primer gol (Pichichi) també haurem de retenir el nom (Alain Arroyo, de l'humil Mirandés) de qui va ser l'últim golejador. I també de l'últim porter, que va ser el ca cerber definitiu de l'entrada a l'infern que té nom de travesser. La sorpresa de veure de nou Iríbar, el mite (“Iríbar cojonudo, como Iríbar no hay ninguno”), amb la samarreta de l'Athletic, va remoure les ànimes de tots els qui també cantaven “Beti zurekin, Athletic beti zurekin!”, és a dir, un renovat serem amb tu, al teu costat. En veure les imatges, he pensat en els meus camps, en els reals i els literaris, en els evocats i els somiats. Ciment que amaga batecs. I he recordat The last picture show, aquell instant on tot s'ensorra i dius adéu al que vas ser.