El futbol és un disbarat
El FC Barcelona ha fitxat Neymar per 57 milions d'euros, segons va informar el club en el transcurs de la roda de premsa de presentació del futbolista de dilluns. Pagar aquesta quantitat de diners pels serveis d'un jugador de futbol és un disbarat. Malament anem si no ho considerem així. Ara, aquests 57 milions d'euros no són una xifra anòmala; al contrari, veient quants diners estan pagant clubs com ara el Mònaco per futbolistes que no li arriben ni a la sola de sabata, els dirigents blaugrana encara poden argumentar que el preu que n'han pagat s'adequa al mercat futbolístic. A més, Neymar no és el fitxatge més car de la història del futbol, ni tan sols ho és dels fets pel FC Barcelona. I això tenint en compte el potencial esportiu i comercial que li auguren els experts i que cap altre jugador –ni Ronaldinho, ni Cristiano Ronaldo, ni Messi ni cap altre jugador– ha atresorat mai a la seva edat i sense haver fet, en termes futbolístics, res de l'altre món. Només Beckham se li pot comparar, però l'anglès, al revés del brasiler, va ser futbolista abans que empresa.
No obstant això, que el preu de Neymar s'ajusti als preus de mercat no li treu el qualificatiu de disbarat incomprensible. Més encara si el posem en el context de crisi en què vivim, amb la dosi diària d'informacions sobre el dèficit i les angúnies fiscals amb què malden les administracions públiques, que volen dir retallades en els serveis bàsics per a les persones, des de les beques menjador perquè els nens puguin fer un àpat com cal al dia, almenys, fins a les pensions i la dependència de la gent gran, o bé el confrontem amb la notícia sobre els avenços en la lluita contra el càncer i les dificultats per generalitzar-ne els fàrmacs atès el seu alt cost, de 80.000 euros, que és ridícul si el comparem amb les xifres que es mouen en el futbol. Com si fos una ganyota del destí, la febre per l'arribada de Neymar a Barcelona va coincidir amb l'esperança generada pels progressos fets en la lluita contra el càncer. No em sembla que estigui fent demagògia; faig aquestes comparacions perquè vull comprendre el fet social del futbol.
I veig que el futbol és un disbarat perquè els aficionats l'hem convertit en una disbauxa: 56.500 persones van anar al Camp Nou a la presentació de Neymar, dilluns; fa un mes encara no, uns quants centenars de milers de persones van seguir la rua blaugrana pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga; fa quinze dies, ens vam embolicar amb una polèmica tan colossal com absurda perquè la multinacional de roba esportiva Nike va tenir la pensada (pagant, eh!) de guarnir l'estàtua de Cristòfor Colom amb una samarreta gegant del Barça, la nova per a aquesta temporada que ve, amb les vendes de la qual pensa rendibilitzar la inversió que fa al club, i tants etcètera com vulguin afegir-hi al divertiment col·lectiu. Just aquest dimecres, l'estudi d'una consultora brasilera afirmava que, pel sol fet d'haver fitxat pel Barça, Neymar ja ha augmentat el seu valor fins als 67,4 milions d'euros. Deixant de banda quins càlculs han realitzat per estimar aquest increment tan substancial i tan immediat, que vista la bogeria desfermada és ben plausible, el que trobo significatiu, perquè és el fonament del disbarat del futbol, és que sigui tan rendible pagar 57 milions d'euros, o una quantitat semblant, per adquirir els serveis d'un noi el mèrit del qual resulta ser que xuta la pilota millor que no pas un altre i que aquest noi pugui guanyar cada any 20 o 30 milions d'euros, del club i les marques que l'usen de futbolista i d'icona per vendre'ns les seves samarretes i la resta dels seus productes. El que vull dir és que el disbarat som els aficionats al futbol i no pas els qui el maneguen i en viuen. I vull dir que és un disbarat que es comprèn sense massa dificultats. Perquè sempre ha resultat més temptador i fascinant cometre disbarats que no pas ser assenyats tothora i en tot moment.
