HFT: la velocitat al poder
El frare caputxí François Leclerc de Tremblay (1577-1638), en religió pare Josep de París, ha passat a la història per haver donat nom, “eminència gris”, a la figura dels consellers –homes de màxima confiança i absoluta fidelitat– que des de l'ombra informen i aconsellen els personatges investits de poder.
En aquest cas, el frare caputxí va exercir la seva màxima influència en l'acció de govern del cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís Xlll de França, home cabdal en la història d'aquest país. Davant dels grans problemes de govern, el frare estudiava i meditava profundament sobre la manera de resoldre els afers a favor de Richelieu. Del mètode de treball del pare Josep de París avui en podríem dir de “carretera i manta”. Cosa que vol dir que feia llargs viatges a peu pels territoris que eren l'epicentre dels problemes. Coneixia les contrades, els pagesos, els treballadors i parlava amb els senyors poderosos mentre arrodonia els seus plans. No importava que el seu passeig durés un, dos o tres mesos. No li feia res anar de París a Lió o a la Bretanya a peu i tornar amb el mateix sistema. Davant la complexitat de la política, es prenia el seu temps, aprofundia en les contradiccions i buscava les solucions més equilibrades.
Avui, això ha canviat molt: el president o el secretari d'Estat dels EUA pot visitar personalment el Japó, Escandinàvia i la Vall d'Andorra en una tarda. Ja sabem que la tecnologia és avui el mitjà decisiu de la vida moderna. La informació que rep el governant en cinc minuts li facilita una visió panoràmica de la situació, visió que al pare Josep de París li hauria requerit sis mesos per fer-se'n una idea. Per la mateixa raó, el principi de la velocitat en la transferència de coneixements ens ha permès prosperar en tantes coses que amb un altre ritme hauríem necessitat diverses vides per saber-les. Però, sense condemnar res, cal ser conscients de la possibilitat de risc que poden suposar per a la humanitat certes experiències que comporten gran canvis, impulsats unilateralment, i que ens separen cada vegada més del domini democràtic.
Aquest sentiment se m'ha disparat una vegada més quan he conegut, per sobre, l'existència d'un sistema informàtic que s'anomena “intercanvi d'alta freqüència” (high-frequency trading). HFT, per als amics. A grans trets, es tracta d'un sistema d'execució d'operacions (borsàries) que fins l'any 2010 necessitava uns quants segons per resoldre la seva acció. Avui, el 2013, la velocitat de resolució ja es compta per microsegons. Entenc, pel que he llegit, que en una 124 part d'un segon ha enllestit la feina. Per a més sarcasme, pot processar simultàniament diversos volums d'informació, cosa que un operador humà –suposo que amb altres eines– no pot realitzar. Aquest és l'aspecte que més m'ha impactat, que sobrepassi la possibilitat del temps biològic que l'home necessita per trobar solucions. A més, ens expliquen que el sistema, a partir d'un punt, té autonomia per resoldre situacions funcionals –suposo que sobre la lògica matemàtica que se li ha transmès– però que en un funcionament conseqüent al principi ja no s'hi pot intervenir perquè l'home ja no l'atrapa. La velocitat d'informació li permet, segons les respostes dels mercats, emetre solucions dues o tres o deu vegades, mentre les persones estarien valorant la primera hipòtesi. Alhora, el sistema pot alterar la veritat i, si és més ràpid que el seu competent, fer-lo caure en un parany i arribar-hi primer. Una meravella. El 5 de maig del 2010 el sistema va tenir una parada cardíaca de tres segons que va arruïnar mig país.
Ben segur que aquests canvis tecnològics tan bruscos afecten també la nostra sensibilitat, la intimitat que ens és pròpia per naturalesa, amb conseqüències respecte a unes relacions més altruistes amb els altres, amb l'apreciació del paisatge, del lleure o del drama. Per exemple, anar amb avió a París no ens permet conèixer França ni els francesos de la mateixa manera que anar-hi en cotxe –ja no dic a peu–. Hi ha una certa dialèctica entre els humans i la matèria que necessita el seu temps.
L'home del carrer ha tingut i segueix tenint percepcions ben clares, que després s'han complert, sobre l'absurditat de les prediccions tecnològiques i pseudocientífiques. Si anem uns pocs anys enrere, ningú al carrer veia clar com es podien fer tantes cases. Com es concedien els crèdits i les hipoteques de per vida, com es desmantellava la indústria a canvi de voler viure millor, canviant cromos a borsa. Encara que un dia es repari tanta irracionalitat, l'atur haurà sacrificat una o dues generacions. Avui, aquest desfici sobre la velocitat està fonamentalment radicat a la borsa, però com que hi ha els mitjans, un dia radicarà sobre altres objectius, més pròxims a les nostres vides. Solament noves regulacions democràtiques podrien aturar, en certa manera, i posar pals a les rodes a aquest Mercuri enfollit.
Contes per no dormir. No, no és que siguin contes. Són veritats per no dormir. Si el pare Josep de París, en les seves prolongades meditacions, s'equivocava, no produïa, al cap d'una mil·lèsima de segon, la ruïna de mig món o, en futurs horitzons, la possible mort de mitja humanitat.
