Roda el món...
Roda el món i torna al Born! És el que he pensat veient que el mexicà Robert Servitge ha comprat una participació minoritària al grup alimentari català Farga, que comercialitza els gelats amb el nom de Farggi, com si fossin italians. M'he fet una mica d'embolic amb el nom dels compradors, que sembla que són Servitge i Sendra, dues famílies procedents de l'Espelt, a la conca d'Òdena. Dos cunyats o cosins, que tenien aquells cognoms, es van exiliar a Mèxic després de la Guerra Civil i hi van fer costat a un parent que hi estava instal·lat. A la capital mexicana, van treballar en una pastisseria que es deia El Molino i que feia pa de motllo, a l'estil americà, lluny de la baguet i del pa de pagès que es menjava a Catalunya.
Cap a l'any seixanta, els Servitge Sendra van tornar a Catalunya i van estudiar la possibilitat de continuar el negoci iniciat a Mèxic amb un pa de motllo que podria ser el complement del pa de pagès i de crosta. Els estudis de mercat els van indicar que la seu social més adequada seria Madrid, però ells van preferir quedar-se a casa. L'any 1964 van crear l'empresa Bimbo, amb el centre de producció a Granollers, i van cedir una participació a una multinacional americana perquè els financés la seva expansió internacional. Però el 1975 va morir el dictador Franco i es va iniciar un període que ara denominem de transició democràtica, perquè sabem que va acabar bé, però que aleshores es va viure des de dins amb força angúnia i una alta conflictivitat social, per culpa de la crisi econòmica mundial que ja afectava l'Estat espanyol. Entre el desembre del 1975 i el gener del 1976, els treballadors de Bimbo van protagonitzar una vaga que va durar 75 dies i va tenir moments de gran duresa. Els empresaris de Bimbo no van ser els únics que van veure malament el futur; hi va haver altres empreses catalanes que van plegar veles. Els Sendra i els Servitge van vendre la seva participació als americans i van tornar a Mèxic. Robert Servitge, fill d'un fundador de Bimbo, és ara el president del grup mexicà Altex, que es dedica a la producció de farines, fruites i verdures, factura 700 milions –el diari Expansión, d'on he tret la informació, no diu si són euros o dòlars– i té una plantilla de 6.200 treballadors. En una trobada a l'IESE va dir que compta vendre els productes Farggi, fabricats a Catalunya, en els mercats americans i asiàtics.
Si hagués pogut escollir hauria dit als Sendra i Servitge que no tinguessin por, que es quedessin a Catalunya el 1976, en lloc d'emprendre el camí de l'exili per segona vegada, i que desenvolupessin la seva multinacional des d'aquí estant. Però ja m'està bé que una nova generació torni, encara que només sigui per fer costat a una empresa catalana establerta. Hi ha una llarga tradició històrica d'exiliats catalans –per motius polítics o econòmics– que han seguit la cultura emprenedora transmesa per la família i apresa a l'Anoia o a qualsevol altra comarca catalana. L'amic i economista Francesc Roca s'ha dedicat a buscar el rastre dels emprenedors catalans i els ha trobat arreu del món, des de Sant Petersburg fins a Sydney, passant per Nova York i Buenos Aires.
A vegades, els catalans no tornem al Born.
