Cerdà i la independència

Nicolas Sarkozy ha anunciat un pla espectacular que preveu gastar durant la pròxima dècada 35.000 milions d'euros en la construcció urbanística del Gran París. Segons el president francès, el Gran París serà «la plataforma de França en la nova geografia mundial de la influència [...] i una gran metròpoli que integri el París històric i totes les ciutats, pobles, boscos i rius que l'envolten».

Londres aprofitarà els Jocs del 2012 per reordenar l'extensió metropolitana (de més de 7 milions d'habitants, com Catalunya) cap a l'àrea de Stanford. Madrid, convertida a cop d'inversió pública en la gran plataforma d'entrada de capital a la Península, pretén completar el salt a la «geografia mundial de la influència» amb uns Jocs Olímpics que li donin l'èpica internacional que li falta.

I mentre els Estats es dediquen a posicionar les seves capitals en el mapa de la influència política i econòmica mundial... què fem a Catalunya?

Un error del catalanisme i de l'independentisme ha estat negar la importància estratègica de la capital. Barcelona és la porta exterior, la «plataforma de Catalunya», fent servir l'expressió de Sarkozy, cap a la «geografia mundial» on els catalans aspirem a ser un dia amb veu lliure i desacomplexada. Sense Barcelona serem invisibles al món.

Escric això des de les terres de Ponent. Des d'aquí es mira amb recel Barcelona. I Barcelona es mira massa a ella mateixa i poc el país. Des del fracàs del Fòrum, Barcelona ha perdut uns anys preciosos paralitzada en debats estèrils com ara l'absurda polèmica del túnel del TAV, el civisme o, ara, el disseny de la Diagonal, un eix d'importància menor en termes de país que altres reformes urbanes pendents. Barcelona ha de fer un salt d'escala. Ha de redescobrir el país. Ha d'eixamplar els seus horitzons mentals (i d'infraestructures) més enllà de la segona corona. Vet aquí l'estratègia de París: «Una gran metròpoli que integri les ciutats, els boscos, els rius que l'envolten.» Els noucentistes ho van dir d'una altra manera: la Catalunya-ciutat.

Què vol dir, això? Vol dir que no tots els nodes productius i estratègics s'han de concentrar a la metròpoli. Perquè, de fet, avui ja som tots metròpoli. Ni cada territori els ha de reproduir a petita escala, dispersant l'energia creadora. Fa 150 anys Barcelona i el país van fer un salt d'escala amb el pla Cerdà. Avui, un salt polític del país necessitaria enderrocar un altre cop les muralles mentals que separen ciutat i país, i un desenvolupament harmònic, horitzontal però internacionalment ambiciós de Catalunya.