Puchades i l'orgull de ser
Puchades, Don Antonio, era un exemplar valencià de soca-rel, sòlid i fidel a les seves conviccions
Com a valencià que sóc em fa mal aquest espectacle menyspreable que ofereix, avui, la constitucionalment batejada Comunitat Valenciana, tan poc escrupolosa de la seva pròpia denominació històrica, i tan donada a oferir-se com òbol a aquesta Espanya castellana que paradoxalment no sempre l'ha sabut comprendre o senzillament correspondre. Per això sempre m'ha atret aquest testimoni d'integritat d'Antonio Puchades, un mig del València CF al qual de nen jo admirava absolutament.
El seu record, i aquell tresor del valencianisme d'arrel, m'han acompanyat tota la vida. Ara acaba de morir aquell jove ros, de cabells arrissats, d'aparença elegant, somriure franc, ànima del València CF, i, afegeixo jo, de les essències de la valencianitat: família de Sueca, pagès, fidel home de la seva terra i dels seus, de parla valenciana... Mai va voler deixar la seva terra, ni el seu equip. Els diners per ell eren secundaris, ja que el concepte de mercenari no cabia en el seu diccionari d'home íntegre. Puchades és més que un testimoni en una terra de tantes frivolitats, fallerismes costumistes i una certa propensió a la mordacitat corrosiva. Puchades, Don Antonio, al qual retrobaria molt més gran, però amb la mateixa aparença distingida, en un hotel de València, anys enrere, era un exemplar valencià de soca-rel, sòlid i fidel a les seves conviccions. Un d'aquests rars espècimens que solen aparèixer a Morella, Benicarló, Sueca, Xàtiva o Alcoi per a honra d'una terra que, de vegades, no li ha importat perdre la seva llengua, menysvalorar la seva cultura, supeditar-se servilment a Madrid i oferir “noves glòries a Espanya “, com diu el seu himne.
No participo de l'esperit de construir per destruir, que aquest és un dels nostres mals pitjors. Sento la meva ciutadania pròpia com un compromís que em condiciona i esclavitza. No entenc aquesta aprensió blavera de certs valencians contra Catalunya. El PP ha resultat ser un mal mestre en seguidismes, extemporanis i buits a l'hora de la recompensa. En què ha quedat aquest port desafiant del de Barcelona impulsat des de Madrid? S'ha fet justícia a aquest 40% del PIB que prové de la conca mediterrània amb la postergació sistemàtica del corredor mediterrani? Ni Puchades va ser un sòmines, que va anar a Madrid corrent a treure partit dels seus talents, ni ho són els seus seguidors davant la certitud del tracte actual envers la Comunitat Valenciana. El president Fabra es queixa del deficient finançament, com els catalans es queixen del dèficit fiscal injust. I, Andalusia, protesta? Ni tenen causa, subvencionats com viuen, ni propòsit d'esmena segons van demostrar les darreres eleccions. Passa, potser, el mateix a València? La seva escandalosa corrupció no mereixeria un correctiu electoral?
A Castelló es va construir un aeroport per a avions inexistents, que és avui una falla. A Benidorm es van perpetrar tots els desastres urbanístics del catàleg, i per acabar-ho d'adobar se li va afegir Terra Mítica, el mausoleu de les caixes valencianes. No hi ha cap responsabilitat per als qui governen en un lloc tan destrossat? I Zaplana a Telefónica i el Siglo XXI, un club de prosàpia de la transició. No hi ha cap responsabilitat política per als que s'han fos tot el sistema financer valencià? No em resigno a veure el que veig, ni a escoltar la salmòdia de pessimismes de tants amics empresaris, ni a contemplar la demolició d'un València CF que és un símbol que va engrandir Puchades. Tants problemes tenen un denominador comú: fallerisme (és a dir, construir per destruir) polític i econòmic, i manca de lideratges socials. Per reparar-ho, primer, cal sentir l'orgull de la consistència del ser i de la identitat, sense ajupir el cap servilment, i, després, prioritzar la convicció del que som i hem de continuar sent. Com Antonio Puchades, un exemple dins i fora de la pista, i molt més.
