Pont

Fa uns mesos es va obrir un pont de vianants sobre el riu Noguera Ribagorçana. El pas uneix la Franja amb el Principat en un punt escarpat, solitari, ple de misteri, absolutament fascinant: a la sortida del sud del congost de Mont-rebei, a la serra del Montsec, on les comarques de la Ribagorça, el Pallars Jussà i la Noguera queden relligades per les aigües fredes i d'un blau intens de l'embassament de Canelles. El nou pont substitueix la passarel·la que antigament comunicava les dues ribes i que ha quedat sota les aigües del pantà. Diuen que, submergit sota l'embassament, també hi ha les restes d'un castell que Ramon Berenguer I va entregar a seva esposa,
la comtessa Almodis.

Fer el recorregut entre Catalunya i la Franja en aquesta zona escarpada demana quatre hores de camí entre l'alberg de l'antic poble de Montfalcó i l'ermita de la Pertusa. I, sobretot, demana una enorme dosi de sang freda en el moment de travessar unes estretes i aparentment fràgils passarel·les de fusta situades a la paret d'uns penya-segats que es precipiten, al buit, sobre el Noguera Ribagorçana. L'experiència paga la pena.

L'obertura del nou pont entre Catalunya i la Franja coincideix amb l'intent de trencament d'un altre pont: el de la llengua compartida a banda i banda del Noguera Ribagorçana. La Lapao, el fosc i sòrdid invent de laboratori casolà amb què el PP aragonès i el seu soci, el PAR, pretenen separar els ciutadans d'una banda i altra de la frontera, ha iniciat el seu camí entre la merescuda burla popular i l'alhora preocupant barra lliure acientífica de qui promourà una nova acadèmia de la llengua per fixar nova gramàtica i noves normes per trencar un bocí de la llengua catalana.

El procés que ha iniciat Catalunya demana sang freda i controlar el vertigen. Però a vegades és millor anar endavant travessant passarel·les escarpades, que no pas quedar-se quiet allà on et retallen els diners, l'aigua, i fins i tot els ponts.