Asil a Europa

Quan la gana, la pobresa, la por piquen a la porta són molt pocs els valents que obren per mirar com poden combatre-les. Aquesta Europa de valors suposadament sòlids ha donat aquesta setmana una lliçó de feblesa important, amb la votació del Sistema Comú Europeu d'Asil. Una normativa que ha rebut el suport dels principals partits de l'Eurocambra i, com diu el tòpic, ha mantingut honorables oposicions. Quatre nous àmbits de legislació que els estats hauran d'aplicar en les pròpies legislacions abans del 2015 i que inclouen aspectes com ara quines hauran de ser les suposades millores en les condicions d'acollida; procediments d'asil i temps d'espera comuns; el trànsit de demandants entre els estats membres, i finalment un invent anomenat Eurodac que preveu la presa d'empremtes digitals dels sol·licitants d'asil per tal que la policia els pugui escorcollar en casos delictius o de terrorisme. Les principals crítiques a tot plegat –cal dir que absolutament fonamentades llegint a fons la proposta consensuada per Parlament i el Consell– són per exemple que aquesta proposta dactilar criminalitza els demandants perquè els col·loca sense cap argument objectiu al mirador de la policia; i el que més grinyola: som davant d'un text on l'Europa del nord, aquella dels valors de justícia social, trontolla en no fer-se solidària d'un sud frontera que es veu desbordat per la crisi i l'allau migratòria i que reclama coresponsabilitat. Una llei que diu al sud que s'espavili amb els seus demandants perquè al nord no n'hi caben més, que parla gairebé exclusivament amb l'idioma de les mesures punitives i controladores d'una allau fruit de conflictes i pobresa, mentre fa alguna concessió estètica reclamant millores en la legislació de països on els nostres CIE serien llars d'acollida. Aquesta crisi agreujada per l'allau migratòria d'un sud empobrit i violentat fa emergir les vergonyes d'una Europa que no es creu a ella mateixa, massa fràgil encara, i que ens convindrà de refundar.