L'ombra allargada de la vellesa
Fa dies que visito geriàtrics per qüestions de feina. L'anomenada “tercera edat” pot ser un temps afegit, tal com relata Josep Maria Espinàs en un llibre de reflexions on els gestos senzills adquireixen una dimensió diferent –obrir la persiana de bon matí, per exemple, es converteix en una manera d'hissar la bandera de la llum–. Quan el procés d'envelliment ve de cara es viu amb més plenitud. Hi ha jubilats que tenen una salut òptima; a més, fan de mainadera dels néts i els malacostumen de manera impecable. Però la situació de crisi actual força també molts avis a acollir sota l'empara de la pensió que cobren els familiars que estan a l'atur. I què passa quan emmalalteixen i no els poden cuidar? Aquest és un tema delicat i punyent.
Entre les residències que he vist aquests dies, n'hi ha de públiques i de privades. Les públiques han estat funcionant molt bé durant anys i, abans de les retallades, tenien una ràtio de treballadors amb titulació superior a les privades. Algunes privades funcionen extraordinàriament bé, perquè prioritzen per damunt de tot l'atenció personalitzada. A la residència Vila Montgrí, la directora i una treballadora social amb molta experiència hospitalària em comenten que “als avis no se'ls pot fer anar de pressa ni a toc de xiulet... Intentem animar-los sempre, no volem que se sentin com una càrrega”. I hi afegeixen: “L'únic plaer que els queda és el menjar i és important que els triturats tinguin gust autèntic i no de pastilla.” Constato que la majoria d'auxiliars d'infermeria són dones; els homes semblen haver-se autoexclòs d'un univers on, segons diuen elles –atentes guaridores i valentes–, la vida imparteix un màster permanent sobre les relacions humanes. Però és difícil respectar els ritmes vitals quan s'aprima el personal o no hi ha directrius clares en aquest sentit.
La sensació de no ser útil al món crea desesperança, i potser provoca que molts avis i àvies hagin de prendre antidepressius. La població més jove també en consumeix, d'acord... Tot plegat denota que la nostra societat no és capaç de transmetre il·lusió més enllà del plaer consumista (contra això es rebel·len una part de ciutadans que veuen en la solidaritat una manera de recuperar la humanització de la vida). La malaltia a la vellesa es percep com un fet ineludible. La meva àvia, educada en el rigor de l'escola del cop de regle, em va demanar als setanta anys que li portés un manual de ioga de l'Amèrica del Nord; no entenia l'anglès i imitava les postures dibuixades al llibre. Tot i que era diabètica, se sabia cuidar i se'n va anar dolçament. Els casos d'avis amb malalties neurodegeneratives són molt dramàtics, però s'alleugen quan disposen d'ajut humà i econòmic.
Aquests dies el president de l'Estat espanyol s'adheria a l'opinió dels “experts” que recomanen la revisió a la baixa de les pensions, advertint que “els jubilats reben quatre vegades més del que aporten”. Per la mateixa regla de tres, quin percentatge excessiu no reben sus señorías? Els famosos homes de negre no recomanaran també la rebaixa de sous dels alts càrrecs polítics i militars i l'anul·lació de ministeris amb competències traspassades? Tenen, en canvi, una màniga ampla que fa por amb el pressupost militar i el rescat bancari i són miops davant la situació social.
La gent gran, com altres col·lectius fràgils, demana implicació social. I familiar. Perquè, si bé hi ha finals de vida escrits en cal·ligrafia dolorosa, el dramatisme màxim l'hi posem nosaltres, quan veiem només decrepitud on hi ha un procés que ens encara al sentit de l'existència. Els avis volen morir a casa, si pot ser. A vegades això es fa impossible, perquè passen a ser malalts difícils. Les auxiliars que he entrevistat coincideixen a dir que els familiars que accepten el procés d'envelliment el viuen de manera menys traumàtica. Sovint les desavinences acaben en reconciliació i es reforcen els vincles d'amor.
